Inici | Contacte Santoral | Vocabulari religiós | Actes Sant Fructuós Divendres, 18 de agost de 2017
idioma castellano idioma english
consulti la nostra web a facebook Twitter de l'Arquebisbat de Tarragona Arquebisbat de Tarragona al Youtube Flickr

Vocabulari religios

Cercador de vocabulari
A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V X Z
Paborde (Pavorde).- 1. Prepòsit eclesiàstic de certes comunitats. 2. Dignitat del Capítol d’una catedral, semblant a l’actual.
Pabordessa (Pavordesa).- Cap d’una confraria femenina que té cura d’un altar.
Pabordia (Pavordía).- Dignitat de paborde.
Padrí/Padrina (Padrino/Madrina).- 1. Persona que presenta un infant a les fonts baptismals, li posa el nom de fonts i es compromet a formar-lo cristianament si manquen els pares.
Pagà (Pagano).- Que adora falsos déus, per oposició als fidels de les tres religions monoteistes: el cristianisme, l’islamisme i el judaisme.
Palmatòria (Palmatoria).- Utensili per a sostenir una espelma, amb el suport baix, el peu en forma de platet i amb ansa o mànec. Es feia servir en el moment de combregar, però ha caigut en desús.
Pal·li (Palio).- 1. Insígnia pontifical de llana blanca amb creus negres que es col·loca a manera de collar i que el Papa lliura als arquebisbes metropolitans com a signe de jurisdicció. L’arquebisbe l’ha de demanar dins els tres mesos a partir de la consagració episcopal o de la provisió canònica si ja estava consagrat bisbe. L’arquebisbe el pot portar en qualsevol església de la província eclesiàstica que presideix, però no pas fora d’ella. 2. Dosser sostingut per quatre o més vares llargues sota el qual, en les processons, hi va el prevere que porta la custòdia o una imatge sagrada. En algunes circumstàncies fan l’entrada solemne a les ciutats sota el pal·li el Papa o els caps d’Estat.
Panegíric (Panegírico).- Discurs de caràcter encomiàstic que, en la litúrgia, normalment fa referència a un sant.
Papa (Papa).- 1. Les primeres lletres de l’expressió Petri apostoli potestatem accipiens, les quals han acabat per ser el nom genèric del bisbe de Roma i successor de sant Pere. 2. Cap de l’Església catòlica.
Paràbola (Parábola).- Al·legoria que conté un ensenyament moral. Les de Jesús, fins i tot en l’aspecte literari, no tenen igual en la literatura universal per la seva varietat, naturalitat i força persuasiva. Els evangelis de sant Mateu, sant Marc i sant Lluc n’han transmès una quarantena.
Paràclit (Paráclito).- Mot grec que significa ‘defensor’. Sant Joan Evangelista l’utilitza per a referir-se a l’Esperit Sant i també a Jesús.
Paradís (Paraíso).- 1. Per a la religió cristiana, sojorn dels àngels, dels sants i dels benaventurats. 2. Lloc de felicitat eterna dels salvats per Crist. 3. Edèn, lloc de felicitat on vivien Adam i Eva abans del pecat.
Paralitúrgia (Paraliturgia).- Celebració que, sense ser litúrgica, està estructurada en forma semblant a la litúrgia.
Parasceve (Parasceve).- Preparació especialment de la Pasqua en el ritu judaic.
Pare espiritual (Padre espiritual).- Antigament, confessor i director espiritual d’una persona.
Pare Etern (Padre Eterno).- Déu.
Pare Sant (Padre Santo).- El Papa.
Parènesi (Parénesis).- Mot grec que significa ‘amonestació’ i fa referència a escrits, homilies, xerrades, etc, més aviat de caràcter exhortatiu que no pas doctrinal.
Parenostre (Padrenuestro).- 1. Oració que comença amb les paraules Pare nostre i que va ensenyar Jesús als seus deixebles quan li demanaren que els ensenyés a pregar. És l’oració que expressa la nostra condició de fills de Déu i la fraternitat cristiana. Tota la seva primera part té un sentit escatològic: que vingui el seu Regne, que es faci la seva voluntat, mentre que la segona fa referència a les necessitats humanes en relació amb la vivència d’aquest mateix regne. 2. Oració dominical (del llatí Dominus, que significa ‘Senyor’), perquè la va ensenyar Jesús, el Senyor. 3. Cadascun dels grans grossos del rosari que indiquen quan s’ha de resar un parenostre.
Pares apologistes (Padres apologistas).- Escriptors eclesiàstics que, entre els anys 150 i 300, van escriure en defensa dels cristians i de la seva fe davant les autoritats civils i contra els filòsofs pagans. Es compten entre ells Arístides d’Atenes, sant Ireneu de Lió, sant Climent d’Alexandria i sant Cebrià de Cartago. Orígenes i Tertulià, a causa d’algunes circumstàncies de la seva vida i d’algunes de les seves doctrines, no figuren com a pares apologistes. Això no obstant, molts dels seus escrits se citen junt amb les obres d’aquells.
Pares apostòlics (Padres apostólicos).- Escriptors eclesiàstics que van poder conèixer directament algun dels dotze apòstols. Entre ells es mencionen sant Climent Romà; sant Ignasi d’Antioquia; sant Policarp d’Esmirna; Papies, bisbe de Hierópolis; Hermes, i els desconeguts autors de la Didaché, de la Carta a Bernabé i de la Carta a Diognet.
Pares de l’Església (Padres de la Iglesia).- Escriptors eclesiàstics dels primers segles. Es divideixen en tres grups: pares apostòlics, pares apologistes i pares dogmàtics.
Pares dogmàtics (Padres dogmáticos).- Escriptors eclesiàstics dels primers segles, mestres en teologia, els escrits dels quals continuen alimentant la fe de l’Església. Van viure entre els segles IV i VIII. Són molts i es divideixen en orientals (van escriure en grec) i en occidentals (ho van fer en llatí). Entre els primers cal esmentar els sants Atanasi, Basili el Gran, Gregori Nazianzè, Joan Crisòstom i Joan Damascè, i entre els segons, els sants Hilari, Ambròs, Jeroni, Agustí, Isidor de Sevilla i Ildefons de Toledo.
Parròquia (Parroquia).- 1. És una comunitat de fidels determinada, constituïda de manera estable a l’Església particular, sota l’autoritat del bisbe diocesà, encomanada a un rector com a pastor propi. La idea bàsica que fonamenta la parròquia és la conveniència pastoral, malgrat que després s’hi afegeixin els aspectes administratius i jurídics. 2. Territori que està sota la jurisdicció del rector. 3. Per extensió, l’església de la parròquia. 4. Per extensió, el conjunt de preveres destinats al culte i a l’administració dels sagraments en una parròquia. 5. Per extensió, conjunt de fidels d’una parròquia.
Parroquià (Parroquiano).- El qui pertany a una parròquia.
Parroquial (Parroquial).- Pertanyent a la parròquia.
Parroquianatge (Parroquialidad).- Assignació que té el rector d’una parròquia.
Parusia (Parusía).- Mot grec que significa ‘vinguda’ i que en el Nou Testament fa referència a la segona vinguda de Jesucrist a la fi del món. El desig de la parusia és un element important de la vida cristiana.
Pasqua (Pascua).- 1. Festa cristiana, corresponent en certa manera a la Pasqua jueva, que commemora la resurrecció de Crist, celebració diferent del diumenge ja al segle II. És la festa més important de totes les del calendari cristià. 2. La festa que els hebreus celebraven en recordança de la sortida d’Egipte.
Pasqua de Resurrecció (Pascua de Resurrección).- Pasqua cristiana.
Pasqua florida (Pascua florida).- Pasqua de Resurrecció.
Pasqua granada (Pascua granada).- Pentecosta.
Pasqüetes (Pascuilla).- Festa de la capvuitada de la Pasqua de Resurrecció.
Passió (Pasión).- 1. Narració evangèlica del suplici i mort de Jesús. 2. Representació de la passió de Crist provinent del drama litúrgic medieval. 3. Composició musical sobre la narració evangèlica dels esdeveniments que precedeixen i acompanyen la mort de Jesús.
Passió del Senyor (Pasión del Señor).- 1. Els sofriments de Jesucrist des de la nit en què fou lliurat al Sanedrí fins a la seva mort la tarda del dia següent. 2. La narració que fan els quatre evangelistes d’aquells fets. Cadascun dels evangelistes l’explica amb detalls propis, en el seu estil i llenguatge i amb la seva perspectiva teològica particular. Aquests relats, juntament amb els de la resurrecció, són el primer que es va escriure dels evangelis, ja que el missatge essencial, tema fonamental de la primera predicació, era: El lliuraren a la mort, però ell va ressuscitar.
Pastor (Pastor).- A l’Església s’anomena pastors les persones que, amb encàrrec específicament encomanat per l’autoritat, tenen cura d’un determinat nombre de persones i la tasca d’estendre el regne de Déu. Malgrat que, en principi i de fet, cada cristià ha de preocupar-se pel proïsme i procurar el progrés del Regne, s’anomena pastors, amb propietat, el Papa, els bisbes i els preveres. 2. Eclesiàstic de les Esglésies protestants.
Patena (Patena).- Platet de metall, fusta o altre material amb què es cobreix el calze i en què es posa el pa consagrat a la celebració eucarística després del Parenostre i fins al moment de sumir-lo.
Patriarca (Patriarca) .- 1. Cadascun dels epònims que, en la tradició sacerdotal del Pentateuc, formen les dues genealogies de deu noms que van de la creació al diluvi i d’aquest a Abraham. 2. Per antonomàsia, Abraham, el fill d’aquest, Jacob, i els fills d’aquest, epònims de les dotze tribus d’Israel. 3. Títol donat antigament als bisbes de les cinc seus més importants de l’imperi romà, donat encara als caps de les Esglésies orientals i, honoríficament, a alguns bisbes de l’Església catòlica. En aquest sentit, dos arquebisbes de Tarragona van ser patriarques d’Antioquia i uns altres dos, d’Alexandria (vegeu l’apartat Arxiepiscopologi en aquest mateix web). L’esmentat títol començà a utilitzar-se a partir del concili de Calcedònia (any 451), en què foren organitzats definitivament els cinc patriarcats de Roma, Alexandria, Antioquia, Constantinoble i Jerusalem. 5. Cap de l’Església grega.
Patriarcal (Patriarcal).- 1. Dignitat de patriarca. 2. Pertanyent o relatiu als patriarques.
Patriarcat (Patriarcat).- 1. Jurisdicció d’un patriarca. 2. Dignitat, ofici de patriarca.
Patrística (Patrística).- 1. El conjunt dels ensenyaments dels pares de l’Església. 2. Estudi del pensament teològic dels pares de l’Església.
Patró (Patrón).- 1. Sant, santa o advocació de Crist o mariana sota la invocació i la protecció del qual està una església, un poble, una congregació, etc. 2. Sant o santa de qui s’ha rebut el nom en el baptisme. 3. Membre d’un patronat.
Patrologia (Patrologia) .- Estudi en la seva globalitat de les vides, dels escrits i de les doctrines dels pares de l’Església.
Patronat (Patronato).- 1. Institució eclesial que té per objecte dur a terme una tasca concreta. 2. Dret que antigament es reconeixia al fundador d’una església o al qui la sostenia, així com als seus successors, de presentar al bisbe el prevere que ells elegien per a rebre l’assignació del benefici eclesiàstic.
Pavelló (Pabellón).- Dosser, plegadís o no, que aixopluga un altar, una imatge, etc.
Pecar (Pecar).- Acció de cometre de manera conscient i deliberada una falta contra la llei divina, contra un precepte de l’Església, etc.
Pecat (Pecado).- Acció i efecte de cometre una falta contra la llei divina, contra un precepte religiós, etc. És una mancança conscient i responsable en el comportament humà que significa un trencament o un empitjorament en la relació amb Déu, amb el proïsme i amb un mateix. És trencament amb Déu, que exigeix la rectitud en l’obrar i que a la revelació ha manifestat explícitament la seva voluntat. És trencament amb el proïsme, sigui per l’ofensa que se li infereix, sigui perquè tot el que deteriora l’ambient moral és perjudicial per als altres. És trencament amb un mateix perquè el pecador està dividit, per una banda, entre la profunda aspiració del seu ésser al bé i a la veritat i la destrucció d’aquests valors en la seva vida per l’altra. Tradicionalment es distingeix entre pecat greu i pecat lleu, segons quina sigui la corresponent qualificació objectiva de l’acte, i entre pecat mortal i pecat venial tot atenent l’element subjectiu, és a dir, el compromís personal en l’acció segons l’advertència i el consentiment lliure. Pot donar-se que un objecte moralment greu no impliqui el compromís del jo personal; en aquest últim cas es parla de simple pecat material (és a dir, formalment i en realitat no es tracta d’un pecat). La culpa dels pecats s’elimina mitjançant el sagrament de la penitència.
Pecat original (Pecado original).- 1. Pecat d’Adam i Eva, la conseqüència del qual és transmesa a tots els seus descendents. 2. La situació contrària al pla de Déu en la qual tots naixem com a conseqüència del pecat dels nostres primers pares. No es tracta d’una simple atribució, sinó que té veritable raó de pecat. La naturalesa humana ha quedat moralment ferida per aquell primer pecat (i pels successius de la humanitat). Aquesta situació s’elimina mitjançant el sagrament del baptisme. Cal no confondre el pecat original, del qual ningú no té culpa directa, amb el personal, el veritable pecat, del qual cadascú és responsable directe.
Pectoral (Pectoral).- 1. Creu que com a insígnia pontifical porten penjada sobre el pit els bisbes i altres prelats. 2. El medalló que porten, de manera semblant, els bisbes orientals.
Peix (Pez).- A l’Església primitiva es troba sovint la figura d’un peix a les sepultures i en altres indrets. Això es deu al fet que les lletres de la paraula ichthus (‘peix’ en grec) forma un acròstic amb l’expressió Iesous Christos Theou Uios Soter la qual es tradueix per «Jesucrist, Fill de Déu, Salvador».
Pelegrí (Peregrino).- El qui fa per devoció, promesa o penitència un viatge a un santuari o a un indret d’especial significat pietós.
Pelegrinatge (Peregrinación).- 1. Viatge a un santuari o a un indret d’especial significació religiosa. 2. La vida humana considerada com un trànsit o pas vers la vida eterna.
Penitència (Penitencia).- 1. Sagrament en què són perdonats els pecats al pecador penedit que els confessa amb el propòsit d’esmena. 2. Expiació del pecat. 3. Pena que el confessor imposa al penitent com a expiació dels pecats confessats.
Penitencial (Penitencial).- Relatiu o pertanyent a la penitència.
Penitencier (Penitenciario).- 1. És el confessor propi del Capítol de la catedral. 2. Prevere que en la confessió pot absoldre pecats reservats al bisbe. 3. (Penitenciero). Prevere que té l’obligació de confessar en una església determinada.
Penitencier major (Penitenciario mayor).- Cardenal que presideix la Penitencieria apostòlica.
Penitencieria apostòlica (Penitenciaria apostólica).- Tribunal eclesiàstic, amb seu a Roma, que, presidit per un cardenal, acorda i despatxa les butlles i gràcies de dispenses relatives a matèries de consciència.
Penitent (Penitente).- 1. Persona que confessa els seus pecats, en fa expiació, fa vida devota amb exercicis de mortificació. 2. Persona que va a les processons, generalment les de Setmana Santa, vestida amb túnica i cucurulla en senyal de penitència. 3. Que es penedeix d’haver pecat.
Pentarquia (Pentarquía).- Nom amb què es coneix el conjunt dels cinc patriarcats organitzats en el concili ecumènic de Calcedònia: Roma, Alexandria, Antioquia, Constantinoble i Jerusalem.
Pentateuc (Pentateuco).- Denominació que reben els cinc primers llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi), els quals formen la primera part de l’Antic Testament, anomenada Torà pels jueus.
Pentecosta (Pentecostés).- 1. La vinguda de l’Esperit Sant en forma de llengües de foc sobre la Mare de Déu i els apòstols, inici de l’expansió portentosa de l’Església segons explica el Llibre dels Fets dels Apòstols. 2. Festa en què els cristians celebren el cinquantè dia que segueix al Diumenge de Pasqua de Resurrecció en recordança de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols i la Mare de Déu. 3. Segona Pasqua. 4. Festa que els jueus celebren cinquanta dies després de la Pasqua en recordança de la Llei que Déu els va donar al Sinaí.
Peregrinar (Peregrinar).- Estar en aquesta vida terrenal, en la qual es camina vers la vida eterna. Sovint s’aplica al camí que fa l’Església en aquest món.
Perícope (perícopa).- Fragment de la Bíblia que es llegeix en una celebració litúrgica.
Píxide (Píxide).- Vas o capseta en la qual es guarda el Santíssim Sagrament i que es fa servir principalment per a portar la comunió als malalts.
Plebà (Plebano).- 1. Nom que en alguns llocs, com ara Montblanc, donen al rector. 2. Durant l’edat mitjana, prevere que exercia la cura d’ànimes i estava en possessió d’una prebenda parroquial.
Pluvial (Pluvial).- Es diu de la capa que es posen els prelats o els qui presideixen en algunes cerimònies religioses solemnes. El nom li ve de la que es feia servir antigament a les processons per a resguardar-se de la pluja. La tela sobreposada a la part posterior és un record de la primitiva caputxa.
Poble de Déu (Pueblo de Dios).- A l’Antic Testament, és el poble escollit (Israel). Des de Jesucrist, el poble de Déu és l’Església, entenent com a tal la totalitat de les persones que la formen. Israel estava destinada a preparar la salvació de tota la humanitat; l’Església ha de ser sagrament de salvació per a tots els homes.
Pontífex (Pontífice).- 1. Papa, bisbe de Roma. 2. Bisbe. 3. Persona que presidia les cerimònies religioses a l’antiga Roma.
Pontifical (Pontifical).- 1. Del Papa, pontífex de l’Església catòlica. 2. Que és propi dels bisbes, dels prelats. 3. Llibre que conté les cerimònies pontifícies, les funcions episcopals. 4. Missa celebrada de manera solemne per un bisbe o un abat. 5. Conjunt d’ornaments que serveixen al bisbe per a la celebració de les cerimònies litúrgiques.
Pontificat (Pontificado).- 1. Dignitat de pontífex. 2. Temps durant el qual el Papa o un bisbe exerceix el seu poder espiritual.
Pontifici (Pontificio).- 1. Pertanyent al Pontífex. 2. Adjectiu que qualifica els Consells, Col·legis, Universitats, etc. que depenen de la Santa Seu.
Portapau (Portapaz).- Làmina de metall, generalment d’or o plata, artísticament treballada, amb la qual antigament es donava a besar els fidels com a signe de pau. Amb les successives reformes litúrgiques aquest objecte va caure en desús.
Pòrtic (Pórtico).- Espai cobert superiorment, amb obertures laterals, a l’entrada d’una església.
Positio..- L’expressió és Positio supra virtutibus i es refereix al conjunt de documents que tracten de provar el grau d’heroïcitat de les virtuts atribuïdes a una persona a la qual ha estat obert un procés de beatificació.
Postulació (Postulación).- 1. Demanar ser admès en un orde religiós. 2. Procés de demanar a la Cúria romana la beatificació o canonització d’una persona venerable. 3. Demanar almoina per part d’algun orde religiós per al seu manteniment o el de les seves obres.
Postulador (Postulador).- L’encarregat de sol·licitar a la cúria romana la beatificació o canonització d’una persona venerable.
Postulant (Postulante).- La persona que demana ser admesa en un orde religiós.
Postulantat (Postulantado).- Temps de prova anterior al noviciat.
Potestat (Potestad).- 1. Poder, domini, jurisdicció o facultat sobre una cosa, pròpia de la jerarquia eclesiàstica. 2. Esperit pur i benaurat que forma part del sisè cor celestial.
Potestat tuïtiva (Potestad tuitiva).- La que antigament tenia el rei per a oposar-se a les decisions dels jutges eclesiàstics.
Praxi (Praxis).- En el llenguatge religiós cristià expressa la traducció de la doctrina en vida, el pas de la teoria a l’acció.
Prebenda (Prebenda).- Antigament, renda d’una catedral o col·legiata assignada a cada canonge o beneficiat amb motiu del ministeri que exercien.
Prebost (Preboste).- Cap d’una comunitat religiosa.
Prebost mitrat (Preboste mitrado).- Cap d’una comunitat religiosa que, sense ser bisbe, té el privilegi d’usar la mitra.
Precatequesi (Precatequesis).- Elements i accions pastorals que precedeixen i preparen la catequesi.
Predicació (Predicación).- Anunci públic de la paraula de Déu, fet en forma de discurs pels ministres autoritzats, per tal de moure els oients a rebre d’una manera conscient i lliure el missatge de la salvació i construir i edificar l’Església. N’hi ha de diverses menes, d’acord principalment amb la situació dels oients en relació amb la fe i la pertinença a la comunitat cristiana. La seva forma principal és l’homilia, que és la predicació que forma part d’una celebració litúrgica.
Predicador (Predicador).- El qui predica, orador que declara la paraula divina
Preevangelització (Preevangelización).- Segons el papa Pau VI, tot el que precedeix a l’anunci explícit, i fins el primer anunci missioner pot anomenar-se preevangelització.
Prefaci (Prefacio).- Pregària eucarística de la missa.
Prefecte (Prefecto).- Eclesiàstic president d’una congregació religiosa.
Prefecte apostòlic (Prefecto apostólico).- Prevere delegat per la Congregació per a la Propagació de la Fe per tal que governi els afers espirituals en un territori on no està organitzada encara la jerarquia eclesiàstica ordinària.
Prefectura apostòlica (Prefectura apostólica).- Circumscripció eclesial o Església particular que, per motius importants, no ha estat erigida en diòcesi encara i ha estat encomanada a un prefecte apostòlic, en lloc de ser-ho a un bisbe, per tal que la regeixi en nom del Papa. De la mateixa manera s’explica en el Codi de Dret Canònic pel que fa al vicariat apostòlic, circumscripció regida per un vicari apostòlic.
Prelacial (Prelacial).- Pertanyent al prelat.
Prelada (prelada).- Superiora d’un convent de monges. És un castellanisme.
Prelat (Prelado).- 1. Dignatari eclesiàstic, com ara un abat, un bisbe, un arquebisbe, etc. 2. Superior d’un convent o comunitat eclesiàstica.
Prelat consistorial (Prelado consistorial).- Superior de canonges o monjos designat pel consistori del Papa.
Prelat domèstic (Prelado doméstico).- Eclesiàstic al servei del Papa.
Prelatura (Prelatura).- Dignitat de prelat.
Prelatura nullius diœcesis..- Coneguda també com a Prelatura territorial.
Prelatura personal (Prelatura personal).- Entitat jurisdiccional erigida per la Santa Seu com a un instrument, dintre la pastoral jeràrquica de l’Església, per a la realització de peculiars activitats pastorals o missioneres. Consta d’un prelat, que és l’ordinari propi, i de clergues seculars formats en la prelatura o incardinats a ella, i no està sota la jurisdicció de l’Ordinari del lloc on actua. En poden formar part també laics, que cooperen orgànicament en els fins i activitats.
Prelatura territorial (Prelatura territorial).- És una porció determinada del poble de Déu, delimitada territorialment, la cura de la qual, per circumstàncies especials, és encomanada a un prelat, el qual la regeix com el seu propi pastor de la mateixa manera que un bisbe diocesà.
Prepòsit (Prepósito).- Dignitat d’algunes catedrals i col·legiates. 2. Antigament designava el cap d’una comunitat, però actualment només s’anomena així els prelats d’algunes comunitats o ordes religiosos.
Prepositura (Prepositura).- 1. Dignitat o càrrec de prepòsit. 2. A València, pabordia.
Presbiteral (Presbiteral).- Que és propi del prevere.
Presbiterat (Presbiterado).- Dignitat de prevere.
Presbiteri (Presbiterio).- 1. Espai de l’església on hi ha l’altar, i tot el seu voltant, reservat als preveres durant les celebracions litúrgiques. 2. Conjunt dels preveres d’una diòcesi; ells, amb el bisbe, són els responsables de la pastoral de la diòcesi.
Presentació d’ofrenes (Presentación de ofrendas).- Part de la missa en què es porten a l’altar i es preparen el pa i el vi que es consagraran. Vegeu Ofertori.
President (Presidente).- El prevere o bisbe encarregat de presidir una celebració litúrgica.
Prevere (Presbítero).- Es diu d’aquell que ha rebut l’orde sacerdotal i que pot administrar els sagraments i presidir la celebració eucarística.
Primat (Primado).- Títol honorífic vinculat a una seu arquebisbal que comporta una preeminència sobre els metropolitans o bisbes d’un estat o regió. A l’Església llatina el títol neix per concessió papal, i es fonamenta en raons d’ordre històric, demogràfic o polític. La noció de primacia als regnes hispànics no es troba ben definida fins el 1088, en què el papa Urbà II la va concedir a l’arquebisbe de Toledo, ciutat conquerida als musulmans l’any 1085. Aquesta concessió, que es manté encara, va ser constatada primer per Tarragona (a partir de 1092) i més tard pels metropolitans de Braga (1143), de Santiago (1168) i de Sevilla (1721). El concili Vaticà I (1869-1870) va reconèixer el títol de primat a l’arquebisbe de Tarragona, sense perjudici del de Toledo.
Primera Pasqua (Primera Pascua).- Pascua de Resurrecció.
Príncep (Príncipe).- Títol que els bisbes d’Urgell adoptaren correntment a partir del segle XVIII. El títol sencer era príncep sobirà de les Valls d’Andorra, en lloc de senyor, emprat fins aleshores. La iniciativa contribuí de manera decisiva a transformar la senyoria d’Andorra en principat, i els cosenyors en coprínceps, tractament amb el qual són designats actualment.
Príncep de l’Església (Príncipe de la Iglesia).- Cardenal.
Prior (Prior).- 1. Superior d’una comunitat religiosa de categoria inferior a l’abat, que té un càrrec d’administració espiritual dintre la comunitat. 2. En algunes ordes on no hi ha títol abacial (cartoixà, mendicant, militar), superior major, sense que el títol indiqui subordinació. 3. En algunes comunitats com ara els benedictins, rep aquesta denominació el superior d’un monestir separat, però a l’abadia és el segon en la jerarquia i eventualment pot substituir l’abat 4. Persona que governa un convent. 5. En alguns hospitals, cases de misericòrdia, etc., el capellà que hi té encomanada la cura. 6. Majordom, president d’algunes confraries. 7. Títol que reben alguns arxiprestos per raons històriques.
Priora (Priora).- Superiora d’alguns convents.
Prioral (Prioral).- 1. Pertanyent al prior. 2. En algunes poblacions, rector de la parròquia principal. 3. Títol d’algunes esglésies principals en poblacions que no tenen catedral ni col·legiata.
Priorat (Priorato).- 1. Ofici o dignitat de prior o priora. 2. Territori en què tenia jurisdicció un prior o una priora. 3. Monestir o comunitat religiosa regida per un prior o per una priora.
Prioressa (Priora).- Priora.
Processó (Procesión).- Mot que deriva del llatí procedo, que vol dir caminar. Es tracta d’una cerimònia religiosa o litúrgica en la qual un grup d’eclesiàstics i fidels desfilen solemnement pels carrers o per l’interior d’una església, acompanyant una relíquia, mentre preguen, canten lletanies o salmegen.
Proclamació (Proclamación).- En la celebració litúrgica és el fet de llegir els textos sagrats amb certa solemnitat, respecte i veneració. Les perícopes inserides en la litúrgia no són només per a ser llegides, sinó proclamades com a missatge que Déu adreça en aquest moment als participants en la celebració.
Profà (Profano).- 1. Que no és sagrat, sinó secular. 2. Irreverent, contrari al respecte que es deu a les coses sagrades.
Profanació (Profanación).- Acció de profanar.
Profanador (Profanador).- Que profana.
Profanar (Profanar).- Tractar sense respecte una cosa sagrada o aplicar-la a usos profans.
Profecia (Profecía).- 1. Originàriament indicava la interpretació d’un oracle i la mateixa paraula inspirada del profeta. A Israel indicava tota predicació d’un profeta. 2. Qualsevol dels llibres de les Sagrades Escriptures, en el qual es recullen els escrits dels profetes majors o menors. 3. Un dels dons especials concedits per Déu a alguns membres de l’Església per a la seva edificació. 4. Correspon pròpiament a les declaracions del profeta en estat extàtic. 5. Do sobrenatural de predir les coses futures.
Profés (Profeso).- Que ha professat en un orde religiós o en una congregació religiosa.
Professar (Profesar).- 1. Declarar obertament la fe. 2. Admetre lliurement una religió. 3. Obligar-se per a tota la vida, en un institut religiós, a complir els vots propis de la seva regla.
Professió (Profesión).- Acció de professar.
Professió de fe (Profesión de fe).- 1. El fet de proclamar públicament els continguts centrals de la pròpia fe. 2. La fórmula que expressa els continguts principals de la fe, com ara el Credo.
Profeta (Profeta).- 1.La persona que tenia la funció de transmetre al poble de Déu els seus missatges, que parlava amb l’autoritat de Déu («Això diu el Senyor…») i al qual Déu comunicava els seus plans. 2. El qui ajuda el poble de Déu a discernir la voluntat de Déu en els diferents esdeveniments històrics. 3. El qui crida a la conversió quan el poble abandona l’Aliança del Sinaí, quan creixen les desigualtats i tensions socials, quan el culte cau en un ritualisme buit. 4. El portador d’esperança quan el poble es veu voltat d’enemics i les solucions humanes semblen insuficients. 5. Membre d’algun dels grups que transmetien l’oracle diví i que, per tal d’entrar en èxtasi o deliri profètic, s’excitaven amb música i danses, i a vegades també es practicaven incisions sagnants.
Profetes majors (Profetas mayores).- Són quatre: Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel.
Profetes menors (Profetas menores).- Són dotze: Osees, Joel, Amós, Abdies, Miquees, Jonàs, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies.
Profetessa (Profetisa).- Dona cridada al ministeri profètic.
Profètic (Profético).- 1. Esperit que mou a discernir la voluntat de Déu. 2. De les profecies o dels profetes. 3. Que enclou una profecia.
Profetisme (Profetismo).- Activitat i obra dels profetes, sobretot hebreus, bé que el fenomen no està limitat a cap ambient històric exclusiu.
Profetitzar (Profetizar).- 1. Transmetre al poble els missatges de Déu. 2. Predir les coses futures en virtut del do de profecia. 3. Lloar Déu.
Programació (Programación).- Estructuració prèvia dels processos d’una realització. En l’àmbit religiós s’aplica a tota la pastoral i amb característiques molt concretes a l’ensenyament religiós i la catequesi.
Prolepsi (Prolepsis).- Ubicació d’esdeveniments històrics segons una cronologia que encara no existia quan van passar. A la Bíblia, per exemple, s’anomena Déu amb el nom de Jahvè en narracions corresponents a una època anterior a la revelació d’aquest nom.
Promesa (Promesa).- Prometença, paraula donada a Déu, a la Mare de Déu o a un sant de fer alguna cosa.
Prometença (Promesa).- Oferiment fet a Déu, a la Mare de Déu o a un sant d’executar una obra piadosa com a acció de gràcies si es rep algun benefici.
Promissori (Promisorio).- Que conté una prometença.
Promulgar (Promulgar).- Publicar, l’autoritat eclesiàstica, amb les degudes formalitats, un edicte, un decret, etc.
Pronunci (Pro-nuncio).- 1. Representant del Papa en els països amb els quals el Vaticà no té relacions diplomàtiques. 2. Eclesiàstic que transitòriament exerceix de nunci apostòlic.
Propiciació (Propiciación).- 1. Acció agradable a Déu, amb la qual s’espera aconseguir la seva misericòrdia. 2. Sacrifici que, segons la llei de Moisès, es feia per a tenir Déu disposat favorablement.
Propiciatori (Propiciatorio).- 1. Ritu que serveix per a propiciar. 2. Làmina d’or que era col·locada damunt l’arca de l’Aliança. 3. Reclinatori, moble preparat per agenollar-se i pregar. 4. Esglésies, sants, imatges i relíquies mitjançant els quals assolim les gràcies de Déu.
Prosèlit (Prosélito).- Nou adepte d’una religió.
Proselitisme (Proselitismo).- Zel per a fer prosèlits.
Prostració (Postración).- Acció de prostar-se; l’efecte.
Prostrador (Postrador).- Tarima que es posava al peu de la cadira en el cor per tal que el religiós s’hi pogués agenollar.
Prostrar-se (Postrarse).- Agenollar-se en senyal de reverència, d’adoració o súplica.
Protoevangeli (Protoevangelio).- Expressió que, en llengua grega, significa ‘primer evangeli’. Es dóna aquest nom, des dels pares de l’Església, al verset del Gènesi on es pot llegir «Posaré enemistat entre tu i la dona» (Gn, 3,15), per estar considerat el primer anunci del salvador que havia de venir, fet als nostres primers pares després de la caiguda.
Protonotari apostòlic (Protonotario apostólico).- Dignitat eclesiàstica que el Papa concedeix a alguns clergues perquè puguin examinar causes delegades pel pontífex per tal de jutjar-les.
Providència (Providencia).- 1. La cura que té Déu del món i de cadascuna de les persones de cara a la realització del seu designi salvador. 2. Déu considerat com a governant de totes les seves criatures amb la seva saviesa.
Província eclesiàstica (Provincia eclesiástica).- Conjunt d’Esglésies particulars o diòcesis, normalment contigües, agrupades per a promoure una acció pastoral comuna. La presideix l’arquebisbe metropolità. Correspon a la Santa Seu establir o modificar les províncies eclesiàstiques.
Província religiosa (Provincia religiosa).- Cadascun dels districtes en què divideixen un territori els ordes religiosos i que abasta un determinat nombre de cases i de convents.
Provincial (Provincial).- 1. Referit a una província. 2. Religiós o religiosa que té el govern d’una província religiosa.
Publicà (Publicano).- Recaptador d’impostos al servei de Roma, sinònim de pecador entre els jueus.
Púlpit (Púlpito).- Trona de predicar.
Purgatori (Purgatorio).- Segons la teologia catòlica, lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per culpes mortals ja perdonades, estan abans de ser admeses definitivament al cel.
Purificador (Purificador).- Drap amb què s’eixuga el calze després que el sacerdot ha consumit el vi i l’aigua de la segona purificació.