Vocabulari religios

Cercador de vocabulari
A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V X Z
Eclesiologia (Eclesiología).- Disciplina teològica que estudia l’Església en el seu ésser o essència. Actualment se l’hi dóna molta importància atesa l’estreta vinculació de l’Església amb Jesucrist, en qui té el seu origen, fonament i justificació, i amb els homes, per als quals és sagrament universal de salvació, i de la qual sacramentalitat són concreció els set sagraments.
Ecònom (Ecónomo).- 1. La persona designada pel bisbe per tenir cura de l’administració dels afers econòmics i patrimonials de la diòcesi, amb el suport i supervisió del Consell d’Assumptes Econòmics, organisme diocesà establert pel dret universal de l’Església (C.I.C. c. 492). 2. El prevere que, sense ser rector, és designat per a exercir-ne les funcions.
Ecumenisme (Ecumenismo).- Moviment que existeix entre les Esglésies cristianes per fomentar iniciatives en vistes a la plena unitat entre totes les Esglésies. És un mot que deriva de la paraula grega oikumene, que significa “la part habitada de la terra”. L’ecumenisme té el seu fonament i raó de ser en la voluntat de Jesús, expressada en la seva pregària de comiat: “Pare, que tots siguin ú” (Jn 17,21). L’any 1948 es va fundar a Ginebra el Consell Mundial d’Esglésies, al qual pertanyen gairebé totes les confessions cristianes. L’Església catòlica no n’és membre, però hi està representada per observadors. El papa Joan XXIII va fundar el Secretariat per a la promoció de la unitat dels cristians. Per la seva banda, el concili Vaticà II va aprovar el Decret sobre l’ecumenisme, que determina la manera de participar, els catòlics, en el moviment ecumènic.
Educació de la fe (Educación de la fe).- Amb aquesta expressió sovint es fa referència a la catequesi. Això no obstant, la catequesi és només una de les formes d’educar la fe. L’educació de la fe és l’activitat que busca fer madurar la fe dels cristians mitjançant tots els mitjans possibles.
Embolisme (Embolismo).- Afegit o prolongació d’una pregària; per exemple, la que en la missa segueix al Parenostre, basant-se en la darrera frase d’aquesta oració.
Emèrit (Emérito).- Que s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i la consideració. Es diu, generalment, dels bisbes que en el llenguatge emprat en l’àmbit civil equival a “jubilat”.
Encarnació (Encarnación).- És el fet de prendre carn, és a dir, d’assumir la condició humana. Misteri en virtut del qual els cristians reconeixen que la Segona Persona de la Santíssima Trinitat –anomenada el Fill- es féu home al si de la Verge Maria per obra de l’Esperit Sant. Per tant, les accions humanes de Jesús de Natzaret són pròpies de la Persona (divina) del Fill, que n’és el principi. En conseqüència, en la passió i mort de Jesús és Déu mateix (el Fill) qui pateix i mort humanament. Per això la fe cristiana atribueix un valor salvador absolut i decisiu (Jesús, únic Salvador) a la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús. En la formació del sentit del mot “encarnació”, propi de la teologia cristiana, foren decisius el llenguatge bíblic, que sovint anomena “carn” la realitat humana total (cos i esperit), i les expressions de l’evangelista sant Joan, com “El Verb es va fer carn”. Sant Ireneu de Lió va encunyar l’expressió “encarnació del Verb de Déu”, que es va afermar progressivament. La fe en l’Encarnació del Fill de Déu i les paraules amb què s’expressa van restar solemnement i definitivament proclamades en els primers concilis ecumènics, amb plena fidelitat a les Sagrades Escriptures i a la predicació i el culte fidelment transmesos en l’Església des dels temps apostòlics.
Encarregat (Encargado).- El prevere al qual ha estat encomanat tenir la cura d’una cosa (una parròquia, per exemple), de la qual té la responsabilitat.
Encens (Incienso).- Resina extreta de diverses espècies d’arbres del gènere boswèl·lia, procedents de l’Aràbia, de l’Índia o del continent africà, mijançant incisions fetes al tronc. Fa una olor molt característica en cremar-se i, des de sempre, ha estat un perfum molt preuat i utilitzat a les cerimònies religioses. En el judaisme i en el cristianisme tenen un sentit sacrificial i purificatori. Va ser un dels tres dons amb els quals els mags d’Orient van obsequiar l’Infant Jesús i amb ell volien simbolitzar la seva divinitat.
Encensar (Incensar).- Enviar, mitjançant l’encenser, el fum de l’encens vers una persona o cosa.
Encenser (Incensario).- Braseret amb tapadora foradada suspès amb cadenetes, al qual es pot donar un moviment de vaivé i que serveix per a cremar-hi encens als actes litúrgics. L’Església l’utilitza des del segle IV.
Encíclica (Encíclica).- Document oficial del papa mitjançant el qual exerceix el seu magisteri ordinari. Té forma de carta adreçada als bisbes i a tots els fidels, i fins i tot a tots els homes disposats a escoltar-lo, sobre un determinat tema. El terme, que significa “circular” i que apareix ja al segle VII, restà fixat en aquest sentit al segle XVIII. Les encícliques se solen citar indicant-ne les dues o tres paraules inicials (per exemple, Deus caritas est). És un document important, encara que no tant com les Butlles o les Constitucions apostòliques.
Eparquia (Eparquía).- A les Esglésies d’Orient, equivalen a les diòcesis.
Epiclesi (Epíclesis).- Part de la pregària eucarística, dins la missa, en què s’invoca, amb paraules i signes, l’Esperit Sant sobre el dons del pa i el vi que són consagrats.
Epifania (Epifanía).- En llengua grega vol dir “manifestació”. D’origen oriental, aquesta solemnitat commemora la manifestació de la divinitat de Crist en determinats moments de la seva vida, com el seu baptisme al Jordà. Les interferències amb les festes de Nadal (d’origen occidental i del mateix segle IV) donaren a l’Epifania un sentit diferent a l’Occident, on li fou referit el caràcter de manifestació de Crist als savis d’Orient (que representen tota la humanitat). En qualsevol cas, la solemnitat d’Epifania que se celebra el 6 de gener (coneguda popularment com “els Reis mags”), celebra la manifestació de Déu en el Fill encarnat. A l’Església catòlica, a Occident, es destaca el Nadal, mentre que a Orient es remarca l’Epifania. Artísticament, entre les representacions de l’Epifania com a adoració dels mags n’hi ha una pionera a l’Arxidiòcesi de Tarragona, la més antiga de la Península ibèrica: un mosaic al mausoleu de Centcelles (Constantí). També cal destacar, pel que fa a l’art gòtic, el retaule de Santes Creus (ara a la Catedral de Tarragona), pintat per Jaume Huguet, i pel que fa a l’art renaixentista, unes pintures a la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral de Tarragona.
Episcopal (Episcopal).- Adjectiu que qualifica tot el que fa referència al bisbe.
Episcopat (Episcopado).- 1. El conjunt dels bisbes (del món, d’un estat, nació, regió...) 2. El ministeri de l’orde sacerdotal en el seu grau superior.
Episcopologi (Episcopologio).- Relació, llista, sèrie, catàleg dels bisbes que han regit una diòcesi o Església particular. Si la relació és d’arquebisbes es diu “arxiepiscopologi”.
Epistola (Epístola).- 1. Carta. El mot epístola és d’origen llatí i es reservava per a cartes importants, especialment les que van escriure els apòstols. Als nostres dies ha esdevingut habitual designar-les amb el mot “carta”. 2. Llibre del Nou Testament escrit per un apòstol. 3. En la litúrgia de la missa, lectura d’un fragment d’una carta d’un apòstol, que es proclama abans de l’Evangeli. 4. Als indrets (generalment catedrals) on, a les eucaristies solemnes, es fan servir encara les trones, la de l’esquerra, des d’on es proclama aquesta lectura. 5.Antigament, lloc a l’esquerra del presbiteri des d’on es proclamava l’epístola.
Era cristiana (Era cristiana).- Còmput dels anys a partir del naixement de Crist; forma de comptar corrent a tot el món, cristià o no, per facilitar les relacions. Qui va tenir la idea de posar el naixement de Crist com a punt central en el desenvolupament del temps va ser el monjo grec Dionís el Petit (que ho establí l’any 532), el qual, segons els seus càlculs, corresponia al 753 de la fundació de Roma. Actualment es reconeix que va cometre un error d’uns quatre anys a set anys, atès que Jesús va néixer durant el regnat d’Herodes el Gran, personatge que va morir l’any 750 de Roma.
Eremita (Eremita).- Del mot grec eremos, que vol dir desert, i s’aplica a la persona que, per creences religioses, viu en un erm.
Eremític (Eremítico).- Propi dels eremites o ermitans.
Eremitisme (Eremitismo).- Forma de vida religiosa d’alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud. L’eremitisme va sorgir al voltant del segle III. Es considera sant Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, deixeble seu, com el propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. Un dels seus deixebles, sant Hilarió, va portar l’eremitisme a Palestina, mentre que sant Gregori Nazianzè i sant Basili el Gran l’implantaren a la Capadòcia (actual Turquia). Com a forma general de vida monàstica, l’eremitisme va ser substituït pel cenobitisme, fundat per sant Pacomi a Egipte i implantat a l’Occident per obra dels sants Atanasi, Jeroni, Rufí, Cassià i Benet de Núrsia. Als segles XII i XIII encara es trobaven a l’Occident molts eremites independents, però la tendència predominant era d’agrupar-se en ordes religiosos eremítics, com el de sant Pau, el de sant Agustí, etc.
Ermita (Ermita).- Capella situada generalment en un despoblat.
Ermità (Ermitaño).- 1. Eremita, la persona que adopta la vida religiosa en solitud. 2. Propi de l’eremitisme. 3. Persona que viu en una ermita i en té cura.
Escandalitzar (Escandalizar).- Ofendre els sentiments, la consciència (d’algú) amb alguna acció immoral o blasmable.
Escàndol (Escándalo).- Mot derivat del grec skandalon (ensopegada, trampa). 1. Acció d’escandalitzar. 2. Al Nou Testament sovint s’utilitza per designar la sorpresa de l’home davant el procedir de Déu o de Jesucrist. Agafat aquest terme en el sentit de destorb per a fer el bé, Jesús és molt dur contra els que causen escàndol.
Escapulari (Escapulario).- 1. Conjunt de dos trossos petits de tela beneïts i dues cintes llargues que els uneixen i que es porta sota els vestits penjant sobre el pit i l’esquena. Va esdevenir com un signe de l’adhesió dels laics a l’espiritualitat d’un orde religiós. El més popular és l’escapulari del Carme, lliurat per la pròpia Mare de Déu a sant Simó Stock al Mont Carmel, situat prop de Haifa (Israel). 2. Tira de roba amb una obertura per on passa el cap i que penja sobre el pit i l’esquena, distintiu d’alguns ordes religiosos. 3. Medalla que es porta penjant sota els vestits i que per l’anvers porta l’efígie de Jesucrist i pel revers la de la Mare de Déu, generalment sota l’advocació del Carme.
Escatologia (Escatología).- Branca de la Teologia que tracta de les “coses últimes”, sobre el futur persona i de l’humanitat, com ara la mort, la resurrecció, el judici final i la vida eterna. Crist és la plenitud que s’esperava des dels temps més antics, l’esperança d’Israel, i amb ell arriba la salvació, però manca encara la consumació del misteri de Crist en els cristians i en la història. Per tant, vivim en l’esperança d’aquesta consumació escatològica.
Escatològic (Escatológico).- 1. Pertanyent a l’Escatologia. 2. Aquest adjectiu s’aplica en la Teologia actual al present, ja que amb Jesucrist ha començat el temps final i fins i tot allí on sembla aplicar-se a les coses que encara estan per venir, es concep l’esdevenidor com a clarificador i plenitud del present. Aquest és el cas de les afirmacions escatològiques de les Sagrades Escriptures, en les quals abunden les visions del que és definitiu. L’Apocalipsi n’és un bon exemple.
Escepticisme (Escepticismo).- Doctrina o actitud filosòfica i intel·lectual segons la qual la raó humana és incapaç d’arribar a conèixer la veritat. Pot ser general o referida a algun aspecte, com ara l’escepticisme religiós.
Escolà (Monaguillo).- Persona, generalment jove —sovint un infant—, que serveix en les esglésies per a ajudar a missa i altres ministeris de l’altar.
Escolania (Escolanía).- 1. Cor d’infants d’una església, d’una capella o d’un monestir. 2. Conjunt d’escolans.
Escolàstica (Escolástica).- Moviment filosòfic i teològic cristià, propi de l’edat mitja, i basat en la filosofia clàssica, que intenta harmonitzar la fe i la raó. El seu representant més destacat va ser sant Tomàs d’Aquino.
Escoltisme (Escultismo).- Organització que es proposa de desenvolupar, en contacte amb la natura, les qualitats físiques i morals dels adolescents. És basa en els principis dels boy scouts and girl guides, fundats l’any 1908 pel general anglès Robert Baden-Powell. A casa nostra, Mn. Batlle, creador dels minyons escoltes i noies guies, els va afegir un sentit religiós que s’aplega en el seu lema Fe, país i natura.
Escrúpol (Escrúpulo).- Dubte de la consciència sense fonament o exagerat, angoixa interior provocada per un judici equivocat sobre la malícia d’un acte i sobre les seves conseqüències. La consciència escrupolosa desconeix la bondat de Déu, al contrari de la consciència laxa que dóna poca importància a la gravetat del pecat. Ambdues, per excessos contraris, s’oposen a la consciència recta.
Escrutini (Escrutinio).- És la investigació profunda i minuciosa de les disposicions dels candidats a la incorporació a l’Església mitjançant els sagraments de la iniciació cristiana (quan es tracta de persones adultes o amb ús de raó) o a la recepció d’altre sagrament, com ara el de l’orde.
Església (Iglesia).- 1. Comunitat de seguidors de Crist. L’Església és essencialment una i indivisible. Però, pel fet d’estar constituïda per homes i dones pecadors, ha conegut la divisió. Això fa que l’Església hagi esdevingut “esglésies”, i que aquesta multiplicitat hagi resultat un escàndol i una ferida a la unitat catòlica. Tots els atributs que haurien de coincidir en l’autèntica Església: catòlica (universal, per oposició a les sectes i dissidències), ortodoxa (professant la veritable fe), evangèlica (en continuïtat amb l’Evangeli del qual ha sortit), etc., han quedat distribuïts, i han passat a designar alguna església concreta i no l’Església única de Crist. Així, s’acostuma a anomenar “catòlica” l’Església que reconeix el ministeri del papa, “ortodoxa” les esglésies que s’agrupen sota l’autoritat del patriarca ecumènic de Constantinoble, “evangèlica” l’Església sortida de la reforma de Luter i altres reformadors contemporanis, etc. L’Església, tot i que és misteri en la seva realitat profunda, és també una societat terrenal, i des d’aquest punt de vista és humana, amb les corresponents febleses i vicissituds històriques. 2. Per antonomàsia, l’Església catòlica. 3. Conjunt dels ministres d´una Església. 4. Diòcesi. 5. Edifici del culte catòlic i d’algunes altres comunitats cristianes.
Església catòlica (Iglesia católica).- Església constituïda institucionalment entorn del Papa i que proclama, enfront de la Reforma, haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies orientals, la primacia i l’autoritat del papa.
Esperança (Esperanza).- Una de les tres virtuts teologals, per la qual el cristià confia rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per arribar-hi.
Esperit (Espíritu).- 1. Ésser immaterial, simple, intel·ligent, capaç d’estimar. 2. Realitat imperceptible als sentits. 3. Acció salvadora que suscita persones elegides. 4. Inspiració dels profetes.
Esperit celestial (Espíritu celestial).- Ésser pur, àngel.
Esperit maligne (Espíritu maligno).- Dimoni, diable
Esperit Sant (Espíritu Santo).- Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, que procedeix del Pare i del Fill. En els Evangelis es manifesta des del començament de la vida pública de Jesús, és present a la seva concepció, i és presentat com a protector i com a segell de l’obra redemptora de Jesucrist. A la resta del Nou Testament incideix en la mateixa línia (Fets del Apòstols, etc.) I, a partir d’aquí, la primera dogmàtica cristiana desenvolupà ràpidament la plena comprensió de l’Esperit Sant com a hipòstasi divina.
Esposalles (Esponsales).- 1. Promesa de matrimoni que es fan solemnement el marit i la muller. Actualment el signe més expressiu és la benedicció dels anells. 2. Noces.
Esposalles místiques (Esponsales místicos).- El que mou aquesta forma de mística és l’amor sobrenatural mitjançant el qual la persona humana —cada persona humana en particular— es realitza com a estimat de Déu i s’esforça, posant-hi totes les seves energies vitals, a donar una resposta d’amor a aquest amor diví del qual és l’objecte i que experimenta com un amor d’esposalles. A l’Antic Testament, a la base del simbolisme de les esposalles, s’hi troba la idea de l’elecció lliure i única per Déu del poble de l’Aliança. Al Nou Testament, la figura de l’Església com a esposa de Crist i la seva unió definitiva està expressada amb la imatge de les esposalles.
Esposori (Esponsales).- Esposalles.
Estació (Estación).- 1. Cadascuna de les catorze parts del via crucis. 2. Cadascuna de les imatges que representen les catorze estacions que va fer Jesús en pujar al Calvari portant la creu.3. Nom que rebia —i rep encara als llibres litúrgics— una església de Roma –la que corresponia- on s’aplegaven els fidels dels diferents barris per a una celebració presidida pel papa. Cada festa important tenia la seva; així, per Nadal, l’església indicada era la basílica de Santa Maria la Major, el Dimecres de Cendra la de Santa Sabina, etc.
Estacional (Estacional).- La missa amb què el bisbe enceta la visita pastoral a una parròquia.
Estats Pontificis (Estados Pontificios).- Conjunt de territoris de l’actual Itàlia que formaren els dominis temporals del Papa i que foren annexionats al Regne d’Itàlia l’any 1871. Des de 1860 s’havien reduït a Roma i la seva comarca, Vierbo, Civitavecchia, Vlletri i Frosinone. Des de l’any 1871 fins el 1929, el papa no va tenir cap mena de poder temporal. L’any 1929 Itàlia va retornar la sobirania temporal pontifícia, limitada a la Ciutat del Vaticà. Les basíliques romanes fora de l’àmbit vaticà i la vila de Castelgandolfo gaudeixen d’extraterritorialitat.
Estigma (Estigma).- Les nafres de Crist, les ferides que va rebre durant la Passió. 2. Marca en el cos, com la que l’amo feia a l’esclau com a signe de propietat. En aquest sentit sant Pau parla de portar en el seu cos els senyals de Jesús, la qual cosa ha estat també interpretada com les cicatrius dels maltractaments que va patir per Crist.
Estigmatitzat (Estigmatizado).- Persona que, com a conseqüència de les seves vivències místiques, veu reproduïdes en el seu cos els estigmes de la passió de Crist. Els més famosos han estat sant Francesc d’Assís i sant Píus de Pietralcina.
Estigmatizació (Estigmatización).- Fenòmen vinculat a experiències mítiques, consistent a veure reproduïdes en el cos unes nafres que corresponen a les que va patir Jesús en la seva passió i que no han estat provocades ni intencionadament ni fingida. L’estigmatització no implica un miracle en si mateixa.
Estilita (Estilita).- Ascetes que vivien solitaris dalt d’una columna. Aquestes pràctiques penitencials les va encetar sant Simeó Estilita, que va viure a Síria al segle V.
Estipendi (Estipendio).- Almoina que rep el prevere per serveis religiosos, generalment per aplicar una missa a una intenció determinada, la qual habitualment és en sufragi de difunts. Cal aclarir que no es tracta del “preu”, perquè la missa, com a renovació del sacrifici de Crist, no en té, ja que el seu valor és infinit.
Estola (Estola).- Ornament sagrat que consisteix en una tira de roba d’uns dos metres de llarg i que es posa sobre l’alba, damunt de les espatlles i de l’esquena, i penja per davant com si fossin dues franges. Posada d’aquesta manera, és signe de la funció sacerdotal i la porten així els bisbes i els preveres. Els diaques la porten en banda, partint de l’espatlla dreta, les dues franges s’uneixen i es subjecten al costat esquerra. S’usen estoles de diversos colors, d’acord amb el color litúrgic del dia.
Estovalles (Mantel).- Peça de lli o de cotó que es posa sobre l’altar, a la manera que les tovalles es posen sobre la taula.
Eternitat (Eternidad).- 1. Durada d’un ésser —Déu— que exclou tot principi, fi mutació o successió. 2. Per extensió, la durada de la vida eterna que esperem després de la mort.
Eucaristia (Eucaristía).- 1. El més important del sagraments cristians, aquell en el qual la presència de Jesús és més plena. Literalment vol dir “acció de gràcies”, però inclou també el sentit de benedicció o lloança, ja que és traducció de l’anomenada berakà hebrea, la qual incloïa ambdós sentits. L’eucaristia cristiana ve del darrer sopar de Jesús amb els seus apòstols, el qual va ser celebració de la pasqua jueva i iniciació de la pasqua cristiana, que ara s’actualitza en la celebració. 2. Per extensió, missa. 3. En sentit estricte, la part central de la missa.
Eucologia (Eucología).- Conjunt d’elements oracionals d’una celebració, és a dir, pregàries cants, antífones... (no lectures)
Eulogia (Eulogía).- 1. Aquest mot, que deriva del grec i significa “bell, beneir, dir-ho bé”, és una oració de lloança a Déu pel que és o pel que ha fet en la creació i en la història. 2. Oració a lloança dels sants.
Evangeli (Evangelio).- 1. Doctrina i llei de Jesucrist. 2. Cadascun dels quatre primers llibres del Nou Testament atribuïts a sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan, on es recullen la vida i el missatge de Jesús. 3. Passatge dels Evangelis que el prevere llegeix en la missa.
Evangeliari (Evangeliario).- Llibre que conté els passatges evangèlics de les misses de tot l’any litúrgic.
Evangelis apòcrifs (Evangelios apócrifos).- Llibres redactats durant els primers segles del cristianisme que pretenen donar a conèixer la vida de Jesús -sobretot en aquelles etapes que els evangelis canònics tracten de manera lacònica o que senzillament ometen- però que l’Església no reconeix ni ha inclòs, per tant, dins el conjunt de llibres que considera “inspirats” per Déu, pel seu caràcter fantasiós o francament herètic. Això no obstant, han tingut un cert pes en el món de l’art i, en alguns casos, tenen un valor documental indirecte.
Evangelis canònics (Evangelios canònicos).- Els acceptats per l’Església, és a dir, els de sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan.
Evangelis gnòstics (Evangelios gnósticos).- Escrits als primers temps del cristianisme, impregnats per la doctrina filosòfica i religiosa que pretenia un coneixement intuïtiu i misteriós de les coses divines. En ells s’observa una barreja de doctrina cristiana amb creences judaiques i orientals i elements màgics. L’Església els ha rebutjat sempre.
Evangelis sinòptics (Evangelios sinópticos).- Els de sant Mateu, sant Marc i sant Lluc, que tenen múltiples analogies de forma i de contingut.
Evangelista (Evangelista).- 1. Autor al qual s’atribueix la redacció definitiva d’un Evangeli: sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan. 2. Per antonomàsia, sant Joan Evangelista (no confondre’l pas amb sant Joan Baptista).
Evangelització (Evangelización).- Instruir en la doctrina de l’Evangeli.
Ex cathedra..- Expressió llatina que vol dir "Des de la càtedra" i fa referència al magisteri del papa, expressat en forma de declaració solemne sobre aspectes relatius a la fe o a la moral, feta amb la voluntat que sigui acceptada per tota l’Església, en tant que aclariment o explicitació de la revelació divina.
Exarca (Exarca).- 1. A les Esglésies orientals, el prelat que regeix un territori, anomenat exarcat, que queda fora del territori d’un patriarcat. 2. Dignitat immediatament inferior a la de patriarca, a l’Església grega.
Exarcat (Exarcado).- 1. Dignitat d’exarca. 2. Temps que dura el pontificat d’un exarca. 3. Territori regit per un exarca.
Excardinació (Excardinación).- En el llenguatge eclesial, acció de separar un eclesiàstic d’una diòcesi. És l’acció correlativa o contraria a incardinació.
Excardinar (Excardinar).- Acció d’excardinar.
Excardinat (Excardinado).- Eclesiàstic que ha estat separat d’una diòcesi.
Exclaustració (Exclaustración).- 1. Decisió per la qual el papa, el superior general d’una congregació religiosa, o el bisbe, si es tracta de congregacions diocesanes, concedeixen o imposen a un religiós l’autorització o l’obligació de viure fora de la pròpia congregació. L’exclaustrat continua sent membre de la congregació, però està mancat d’alguns drets de què gaudeixen els seus membres. 2. Determinació per part de l’Estat de fer fora els religiosos dels seus convents o monestirs i de reduir-los a l’estat civil.
Exclaustrat (Exclaustrado).- Religiós al qual s’ha permès o s’ha obligat a abandonar el claustre (la vida coventual).
Excomunicar (Excomulgar).- Excloure algú de la comunió de l’Església.
Excomunicat (Excomulgado).- Persona que ha estat sotmesa a excomunió.
Excomunicat vitandus (Excomulgado vitando).- Persona amb la qual no es podia tractar de les coses que prohibia l’excomunió major.
Excomunió (Excomunión).- Censura eclesiàstica que exclou un fidel de la comunitat eclesial i sacramental. El Dret Canònic distingeix l’excomunió latae sententiae, en la qual s’incorre pel sol fet de cometre un mancament determinat, establert pels cànons, sense necessitat d’imposició personal expressa, i l’excomunió ferendae sententiae, que requereix un judici previ i una sentència explícita.
Excomunió de llums (Excomunión a matacandelas).- La que, antigament, l’Església feia pública en diverses solemnitats, entre les quals figuraven l’apagar atxes o ciris posant-los en aigua.
Excomunió de participants (Excomunión de participantes).- Aquella en què, antigament, incorrien les persones que tenien tractes amb l’excomunicat declarat o públic.
Excomunió major (Excomunión mayor).- La que comportava la privació activa i passiva dels sagraments i sufragis comuns dels fidels.
Excomunió menor (Excomunión menor).- La que comportava la privació passiva dels sagraments.
Exegesi (Exégesis).- Disciplina teològica que estudia científicament la Bíblia. L’exegesi se serveix de ciències auxiliars (filologia, crítica literària, crítica històrica, arqueologia, etc.) i els seus principis són elaborats per l’hermenèutica.
Exegeta (Exegeta).- Persona que interpreta científicament la Bíblia.
Exempció (Excención).- Determinació de la Santa Seu per la qual alguns instituts de vida consagrada (religiosos) queden alliberats de l’obligació de sotmetre’s al bisbe del lloc i resten sotmesos directament a les seves pròpies autoritats (prepòsit o superior) o a una altra que es decideixi.
Exequatur..- Fórmula llatina que significa "Que es faci". Fou el terme jurídic mitjançant el qual els caps d´Estat acceptaven i donaven curs en els seus dominis als documents pontificis. L´exequatur encara és imprescindible per l´acceptació dels nuncis o legats papals.
Exèquies (Exequias).- 1. Cerimònies funerals que es fan a un difunt. 2. Celebració litúrgica d’un funeral.
Exercicis espirituals (Ejercicios espirituales).- Activitat en jornades dedicades a l’orientació de la pròpia vida, ja sigui en una elecció que canvia radicalment el seu sentit anterior, ja sigui en l’aprofundiment d’un camí escollit. Els exercicis espirituals, en la forma que ha predominat en els darrers segles, van ser pensats per sant Ignasi de Loiòla i recollits en el seu llibre sobre els Exercicis, traduït a infinitat de llengües. Inicialment estaven concebuts per a la realització individual, sota la direcció del director d’exercicis; després, s’ha donat aquest mateix nom a la forma col·lectiva. Actualment, alhora que se segueix aquesta modalitat, es va tornant a la forma personalitzada en petits grups, en els quals cadascun dels participants manté diàriament diàleg amb el director. Els exercicis han estat i són un mitjà molt eficaç per a l’intensificació de la vida espiritual. Si els exercicis espirituals són d’un sol dia, reben el nom de recés.
Exhortació apostòlica (Exhortación apostólica).- Nom que els papes donen a algun dels seus documents adreçats a tots els catòlics. La seva importància és semblant a les encícliques, de les quals es diferencien perquè en aquestes predomina el caràcter doctrinal, mentre a les exhortacions domina el caràcter pastoral.
Exhortació pastoral (Exhortación pastoral).- Document de les conferències episcopals o del bisbe, adreçada als fidels del seu territori, sobre temes de caràcter pastoral.
Exorcisme (Exorcismo).- Ritu o pregària per a conjurar els mals esperits i fer-los sortir d’aquell que n’està posseït. Antigament, els exorcistes rebien, amb aquest fi, l’exorcistat, convertit més tard en simple grau per arribar al presbiterat. En la legislació eclesiàstica vigent és prohibit de fer exorcismes sense una especial delegació del bisbe propi.
Exorcista (Exorcista).- 1. Actualment, prevere que rep la delegació expressa del bisbe per a practicar el ritu de l’exorcisme. 2. Antigament, persona a la qual havia estat conferida el tercer dels ordes menors, que seguia el lectorat i precedia l’acolitat.
Expiació (Expiación).- Purificació interior eliminant el pecat.
Exposició eucarística (Exposición eucarística).- Col·locació del Santíssim en forma visible, normalment en la custòdia, per a la seva adoració.
Èxtasi (Éxtasis).- Estadi de la contemplació, de la vida mística, en què les funcions psicològiques normals són substituïdes per vivències amb Déu.
Extremunció (Extremaunción).- 1. Unció dels malalts. 2. Sagrament que l’Església catòlica administra a qui està en perill de mort.