Vocabulari religios

Cercador de vocabulari
A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V X Z
Cabiscol (Chantre). Xantre.- El qui, en les esglésies catedrals o col·legiates, té la dignitat de la xantria. Antigament tenia la direcció del cant en el cor dels canonges.
Cabiscolia (Chantría).- Dignitat de xantre.
Caldereta (Acetre)..- Receptacle per contenir aigua beneïda emprada en els ritus de benedicció d’objectes o persones.
Calze (Cáliz).- Vas sagrat en forma de copa destinat a la celebració de la missa
Camarlenc (Camarlengo).- Cardenal de la cúria romana que presideix la Cambra Apostòlica i que durant la Seu vacant té confiada l’administració del Vaticà. És també l’encarregat d’organitzar i disposar tot allò necessari per a la celebració del conclave.
Cambra Apostòlica (Cámara Apostòlica).- Erari de la Santa Seu i Junta que l’administra.
Cambrer (Camarero).- Canonge que tenia cura de les cambres.
Canadella (Vinajera).- Estri on es posen les canadelles litúrgiques.
Canadelles (Vinajeras).- Gerrets on es posa el vi i l’aigua, separadament, per a la celebració de l’Eucaristia. Preferentment és fet de vidre, de ceràmica o de metall.
Cancell (Cancel).- 1. Clos, generalment de fusta, on hi ha dues portelles laterals a través de les quals s’accedeix a l’interior del recinte, que s’instal·la a l’entrada d’una església per tal d’evitar l’entrada directa d’aire del carrer quan s’obre la porta. 2. Per extensió, l’espai a l’entrada d’una església, encerclat pel cancell, on hi ha el tauler d’anuncis.
Canceller (Canciller).- És el notari eclesiàstic, a qui correspon donar fe dels actes, decisions, acords, esdeveniments de la vida diocesana..., acreditar l’autenticitat de documents i avalar signatures, especialment la del Prelat. En l’actualitat acostuma a tenir la funció complementària de Secretaria General, la qual expedeix certificats, redacta les actes dels organismes diocesans, i atén la gestió, en els aspectes funcionals, de la cúria diocesana.
Canelobre (Candelabro).- Al llibre de l’Apocalipsi, símbol de les comunitats cristianes. El de set braços que hi havia al temple de Jerusalem esdevingué símbol del judaisme.
Canelobres (Candelabros).- Estris, generalment metàl·lics, de forma estilitzada i amb una base que els dóna estabilitat, destinats a sostenir els ciris. És millor que se situïn fora de la superfície de l’altar, atès que l’altar, en tant que símbol de Jesucrist, no es pot convertir en taulell de suport d’elements ornamentals. De fet, sobre l’altar només hi hauria d’haver el missal (o llibre d’altar) i el pa i el vi que s’han de consagrar o que ja ho han estat.
Cànon (Canon).- El nom indica que es tracta d’un escrit, model o exemplar de caràcter fix o normatiu, que serveix de referent. 1. Part central de la missa, anomenada també “pregària eucarística”, que inclou la consagració. 2. Determinació presa per un concili de l’Església sobre el dogma o la disciplina (és a dir, la legislació pertocant a la vida de l’Església). 3. Article del Codi de Dret Canònic (per a l’Església Catòlica de ritu llatí) o el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals (per a l’Església Catòlica de ritus orientals). 4. Conjunt dels llibres que conformen el llibre sagrat de la Bíblia (72), reconeguts per l’Església com a inspirats per Déu i, per aquesta raó, anomenats “canònics”. 5. Denominació adoptada per la litúrgia ortodoxa (ritus bizantí) per a designar alguns poemes de gran extensió, compostos de vuit o nou odes de diverses estrofes.
Canonge (Canónigo).- Membre del capítol d’una catedral o d’una col·legiata. S’ho pot ser per oposició o per designació episcopal. Desenvolupa diverses funcions. El Capítol Catedral (el col·lectiu dels canonges) abans de l’actual Dret Canònic tenia la funció de consell consultiu del prelat, funció avui assignada al Consell del Presbiteri i al Col·legi de Consultors.
Canonge doctoral (Canónigo doctoral).- El canonge expert en estudis jurídics, que tenia encomanada la càtedra de Dret Canònic als estudis superiors del Seminari eclesiàstic.
Canonge lectoral (Canónigo lectoral).- El canonge expert en estudis bíblics, que tenia encomanada la càtedra de la Sagrada Escriptura als estudis superiors del Seminari eclesiàstic.
Canonge magistral (Canónigo magistral).- El canonge que tenia assignada la funció de la predicació a la catedral.
Canonge obrer (Canónigo obrero).- El canonge que té cura del manteniment i millora de l’edifici de la catedral.
Canonge penitencier (Canónigo penitenciario).- És el canonge que atén el servei de la confessió sacramental a la catedral.
Canonge regular (Canónigo regular).- És el que ostenta una canongia, però observa vida comunitària, seguint generalment la regla de sant Agustí, com encara ho fan els premostratencs i els de les col·legiates de Covadonga i de Roncesvalles.
Canonge secular (Canónigo secular).- A partir del segle XII, paral·lelament als canonges regulars, van sorgir els que no fan vida comunitària, però segueixen tenint cura del servei d’una catedral o col·legiata.
Canonges (Canónigos).- Nom que donaven els orgueners a certs tubs de la façana de l’orgue, sovint decoratius i que no sonen.
Canongessa (Canonesa).- 1. Dona que viu en comunitat religiosa sense fer vots solemnes ni comprometre’s a perpètua clausura. És més aviat propi d’algunes abadies flamenques i alemanyes. 2. Religiosa d’algunes comunitats.
Canongia (Canonjía).- Càrrec de canonge.
Canònic (Canónico).- 1. Es diu dels llibres de les Sagrades Escriptures reconeguts com autèntics per l’Església. 2. Que és conforme a les normes dictades per l’Església. 3. Quan qualifica com adjectiu al substantiu “Dret”, és el conjunt de normes establertes per l’Església o per l’autoritat del Papa.
Canònica (Canónica).- L’església o la casa on vivien els canonges regulars.
Canonicat (Canonicado).- Canongia.
Canonista (Canonista).- Especialista en Dret eclesiàstic o canònic.
Càntic (Cántico).- Cant religiós de lloança o de regraciament.
Cantoral (Cantoral).- 1. Manual de cants religiosos. 2. Llibre de cor, de grans dimensions per tal de poder ser llegit a molta distància.
Capa pluvial (Capa pluvial).- Les que els prelats o els qui presideixen es posen en algunes cerimònies religioses solemnes. El nom li ve de la que es feia servir antigament a les processons per a resguardar-se de la pluja. La tela sobreposada a la part posterior, encara avui, és un record de la primitiva caputxa.
Capel (Capelo).- 1. Dignitat de cardenal. 2. Mena de barret vermell que usaven els cardenals. 3. En Heràldica eclesiàstica, timbre de l’escut dels eclesiàstics, el qual consisteix, per als cardenals, en el barret folrat de gules com els cordons i les quinze borles que hi pengen de cadascun dels dos cordons; per als primats, en el barret folrat de sinople com els cordons i les quinze borles; per als arquebisbes, en el barret folrat de sinople com els cordons i les deu borles; per als bisbes, en el barret folrat de sinople com els cordons i les sis borles que hi pengen de cadascun dels dos cordons. Per a més detalls i altres dignitats, vegeu l’apartat d’Heràldica eclesiàstica.
Capellà (Capellán).- 1. Prevere encarregat de tenir cura d’una capella o d’un grup de fidels normalment menor que una parròquia, com ara una comunitat religiosa, un hospital, un col·legi, un regiment militar, etc. 2. Per extensió, prevere.
Capella (Capilla).- 1. Lloc destinat al culte, generalment per un grup particular, com és ara una comunitat religiosa, un hospital, una presó, un col·legi, etc. 2. Part d’una església amb altar i advocació particulars, com ara la del Santíssim Sagrament. 3. Fornícula en una paret on hi ha una imatge religiosa. 4. Grup de músics d’alguna església. 5. Oratori on, per privilegi especial, es pot celebrar missa en algunes cases particulars. 6. Mena de caputxa, unida al coll d’algunes albes i també de la capa o hàbit d’alguns religiosos. 7. Mena d’oratori portàtil que usaven (i usen encara) els cossos militars i on es pot celebrar l’Eucaristia.
Capellà castrense (Capellán castrense).- Prevere que exerceix el seu ministeri pastoral a les forces armades i depèn del Prelat Castrense.
Capellà de cor (Capellán de coro).- El que a les catedrals i col·legiates assistia en el cor als oficis divins, sense ser canonge.
Capellà d’altar (Capellán de altar).- Antigament, el qui presidia les misses solemnes a la capella del palau reial.
Capellà d’honor (Capellán de honor).- El qui celebrava l’Eucaristia per a les persones reials a l’oratori privat de palau.
Capellà militar (Capellán militar).- Vegeu “capellà castrense”.
Capellà secret de S.S. (Capellán secreto de S.S.).-
Capítol (Cabildo).- 1. Col·legi de preveres que tenen encomanat celebrar les accions litúrgiques més solemnes a l’església catedral o a la col·legiata, a més d’altres funcions que el Dret o el bisbe els confiïn. Antigament tenien funció de consell assessor del prelat.
Capítol (Capítulo).- 1. Reunió de religiosos o religioses, canonges, etc., per a deliberar sobre afers que interessen a la comunitat. 2. Assemblea on es reuneixen els cavallers dels ordes religiosos militars per tractar de temes relatius al mateix orde o per imposar l’hàbit a algun nou cavaller.
Capítol general (Capítulo general).- Assemblea a la qual assisteixen tots els vocals d’un orde o congregació religiosa per elegir el seu superior general.
Capítol provincial (Capítulo provincial ).- Assemblea a la qual assisteixen tots els vocals de la província d’un orde o congregació religiosa per elegir el seu superior provincial.
Capitular (Capitular).- 1. Canonge. 2. Membre d’un orde o congregació que té dret a vot en el seu capítol. 3. Capa que vesteixen els cavallers d’un orde religiós militar quan assisteixen al capítol.
Cardenal (Cardenal).- Prelat de l’Església catòlica designat pel Papa per a una doble funció: assistir al pontífex en el govern de l’Església i formar part del conclave per a l’elecció del nou papa, dret que tenen reservat des de l’any 1059. Els primers van ser els vint-i-cinc rectors de les parròquies de Roma, com a més directes col·laboradors del seu bisbe, el Papa. Tot i que la majoria resideixen fora del Vaticà, són considerats ciutadans d’aquest Estat. Són creats lliurement pel Papa i en el seu nomenament es distingeixen dues fases: Creació i Publicació, les quals generalment es produeixen en el mateix Consistori. Alguna vegada però, davant d’una circumstància especial, el Papa crea un cardenal però en difereix la publicació; aleshores, es diu que ha estat elegit “in pectore” o “in petto”. Actualment, tots els cardenals són escollits entre els bisbes, i els majors de 80 anys no poden participar en el conclave. Hi ha hagut arquebisbes de Tarragona que han estat designats cardenals: Domènec Ram, Jeroni Dòria, Gaspar Cervantes de Gaeta, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Manuel Arce Ochotorena i Benjamín de Arriba y Castro; mentre que Ferran de Loaces ho va ser “in pectore” (Vegeu també l’Arxiepiscopologi)
Cardenal de sant Jaume (Cardenal de Santiago). .- Cadascun dels set canonges de l’Església metropolitana de Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la) que gaudeixen d’aquest títol i de les preeminències que no tenen la resta de membres d’aquell capítol.
Cardenal prefecte (Cardenal prefecto).- El que presideix una Congregació romana.
Cardenalat (Cardenaladgo).- Dignitat de cardenal
Cardenalat (Cardenalato).- Dignitat de cardenal.
Cardenalat (Cardenalazgo).- Dignitat de cardenal.
Cardenalici (Cardenalício).- Pertanyent al cardenal.
Cardenalitzar (Cardenalizar).- Donar el títol de cardenal.
Carisma (Carisma).- Do o regal de Déu a una persona per al bé de l’Església i que la fa més apta per a desenvolupar la seva missió.
Caritat (Caridad).- 1. Virtut teologal consistent a estimar Déu sobre totes les coses i al proïsme com a si mateix per amor a Déu. 2. Almoina, beneficència envers els pobres.
Carta apostòlica (Carta apostólica).- Document del Papa, en forma de carta a una persona o a un grup determinats, malgrat que la seva intenció generalment és de caràcter universal.
Carta pastoral (Carta pastoral).- Escrit públic extens amb què un bisbe exerceix el seu magisteri amb relació al clergat i poble fidel de la seva diòcesi. No s’ha de confondre amb les glosses que, normalment, escriuen els bisbes en els fulls dominicals de les seves diòcesis.
Casulla (Casulla).- Vestit que utilitzen el bisbe i el prevere sobre l’alba o altres ornaments. És el més extern dels ornaments litúrgics prescrits per a la celebració eucarística. És del color litúrgic corresponent al temps o festa que se celebra.
Catecisme (Catecismo).- Llibre d’estructura generalment sintètica que conté els ensenyaments i principis fonamentals de la fe catòlica.
Catecumen (Catecúmeno).- Persona que es prepara per a rebre el sagrament del baptisme, i s’instrueix en els principis fonamentals de la fe catòlica.
Catecumenal (Catecumenal).- Referit al catecumen.
Catecumenat (Catecumenado).- Situació o estat del catecumen durant el temps en què es prepara per a rebre el baptisme.
Càtedra (Cátedra).- Seu o seient, símbol de presidència i de magisteri. Així, es parla de Càtedra de sant Pere per a referir-se a l’autoritat doctrinal del Papa, i de Càtedra del bisbe per a indicar el seu seient a la catedral, símbol de la seva autoritat doctrinal.
Catedral (Catedral).- L’església principal d’una diòcesi, on té la seu o càtedra el bisbe.
Catequesi (Catequesis).- Procés d’educació de la fe. És l’etapa on es capacita bàsicament als cristians per entendre, celebrar i viure la bona nova del Regne, al qual han manifestat la seva adhesió, i per participar activament en la realització de la comunitat eclesial i en l’anunci i difusió de l’evangeli. Aquesta formació cristiana, integral i fonamental, té com a fita la professió de fe.
Catequètica (Catequética).- Disciplina teològico-pastoral que estudia tot el que fa referència a la catequesi: catequitzat, catequista, continguts, pedagogia, metodologia, etc.
Catequista (Catequista).- És l’agent de pastoral que assumeix la tasca d’educar sistemàticament en la fe a infants, joves o adults. És un autèntic ministeri que cal que sigui realitzat en nom de la comunitat cristiana.
Catòlic (Católico).- 1. Membre de l’Església catòlica, és a dir, universal, accessible a tots els pobles, cultures i llengües, edats, èpoques. 2. Membre de l’Església que reconeix el ministeri específic del papa, com a mestre i pastor de tota l’Església.
Celebració (Celebración).- Ritus a través del qual es manifesta comunitàriament -i en alguna forma solemne- el sentit joiós de l’existència, experimentat en una realitat que encarna una dimensió transcendent de la vida. La celebració eucarística és una festa en la qual es participa del Cos i de la Sang de Jesucrist Salvador.
Celebració de la Paraula (Celebración de la Palabra).- La seva part nuclear és la lectura d’un fragment de l’Evangeli, al qual poden acompanyar altres lectures bíbliques, seguides, ordinàriament, de la Comunió eucarística. Aquestes celebracions van ser particularment recomanades pel Concili Vaticà II en aquells llocs on no hi ha prevere resident.
Celebrant (Celebrante).- El qui presideix una celebració litúrgica, especialment de l’Eucaristia.
Cena del Senyor (Cena del Señor).- 1. El sopar pasqual que Jesucrist va fer amb els seus deixebles la vigília de la seva mort a la creu. 2. Celebració eucarística del Dijous Sant, en la qual s’actualitza aquell darrer sopar del Senyor amb el rentament dels peus que el celebrant fa a unes persones per recordar aquest mateix gest de Jesús amb els apòstols.
Cenacle (Cenáculo).- Sala on Jesucrist celebrà el seu darrer sopar amb els apòstols.
Cenobi (Cenobio).- Monestir.
Cenobial (Cenobial).- Que pertany al cenobi.
Cenobiarca (Cenobiasca).- Superior d’un monestir.
Cenobita (Cenobita).- 1. Persona que professa la vida monàstica. 2. Religiós que viu en comunitat. 3. Monjo. 4. Anacoreta.
Cenobític (Cenobítico).- Pertanyent al cenobita.
Cenobitisme (Cenobitismo).- Forma de vida que practiquen els cenobites.
Censor (Censor).- La persona —generalment un prevere— a la qual el bisbe encarrega l’informe sobre una obra de caràcter religiós abans d’autoritzar-ne la publicació.
Censura (Censor).- 1. L’acció desenvolupada pel censor. 2. Sanció (com ara l’excomunió, la interdicció o la suspensió) que, d’acord amb el Dret Canònic, l’Església disposa per a alguns delictes.
Chantría (Cabiscolia, Xantria).- Dignidad de chantre.
Cilici (Cilicio).- 1. Vestit de tela molt aspra que, antigament, usaven els penitents com a mortificació. 2. Faixa o cinyell de cadenetes de ferro o de cerres (pèl gruixut i aspre), portats damunt la pell per mortificació.
Cimbori (Cimborio, Cimborrio).- 1. Construcció de planta cilíndrica o poligonal que s’aixeca sobre el creuer d’una església per a proporcionar llum al seu interior i sustentar la cúpula. 2. Element arquitectònic que, a l’interior d’una església, cobreix l’altar o una sepultura, generalment sustentat per quatre columnes. Vegeu també “Baldaquí”.
Cíngol (Cíngulo).- Cordó, generalment de seda o de lli, amb una borla a cada punta amb què el prevere se cenyeix l’alba. Se’n pot prescindir si l’alba, pel seu caient, queda adequadament subjecta al cos.
Ciri (Cirio).- Candela de cera, preferentment d’abella, que s’utilitza en el culte litúrgic. La seva llum simbolitza la fe i en particular Jesucrist, que amb la seva persona i la seva doctrina il·lumina la vida del creient.
Cirials (Ciriales).- Candeler llarg, sense peu, que porten els escolans o acòlits al costat del Santíssim, del Crucifix, del president de la celebració, etc.
Cisma (Cisma).- Refús de l’obediència al Summe Pontífex o de la comunió amb els membres de l´Església.
Claustra (Claustra).- Claustre.
Claustral (Claustral).- 1. Relatiu o pertanyent al claustre. 2. Es diu d’alguns ordes religiosos, els membres dels quals viuen al claustre.
Claustre (Claustro).- 1. Galeria que envolta el pati principal d’una església o d’un convent. 2. Per extensió, monestir, convent.
Claustrer (Claustrero).- Es deia de la persona que feia vida claustral o monàstica.
Clausura (Clausura).- 1. Recinte interior d’un convent o monestir on no poden entrar les dones, si és de religiosos, o els homes, si és de religioses. 2. Norma de la vida monàstica que impedeix de no sortir del recinte monacal els que hi viuen i d’entrar-hi els de fora. 3. Vida religiosa de clausura. 4. Per extensió, separació del món.
Clerecia (Clerecía).- 1. Clericat. 2. Dignitat, estat de clergue. 3. El col·lectiu dels clergues. 3. Dit del conjunt dels qui són admesos al sagrament de l’orde en algun dels seus tres graus: diaconat, presbiterat, episcopat. A l’Església de ritu llatí existeix, a més, per l’estricta obligació del celibat i l’obediència canònica, una missió de testimoni i de servei en el món i per al món.
Clergalla (Clerigalla).- Conjunt de mals clergues.
Clergat (Clero).- 1. Cos eclesial constituït per tots els qui ha rebut el sagrament de l’orde. S’accedeix a ell quan es rep el diaconat. En un sentit teològic i eclesial amb aquest mot es designa a una categoria de persones que prenen part a les tasques que correspon a l’Església determinar. Cal dir, però, que el clergat no és tota l’Església. La seva funció a l’Església és fonamentalment un servei segons la participació que té cada clergue en el govern de l’Església. A l’Església llatina existeix, a més, per l’estricta obligació del celibat i l’obediència canònica, una missió de testimoni i de servei en el món i per al món. 2. Clerecia. 3. Clericat.
Clergat regular (Clero regular).- És el format pels preveres i diaques que pertanyen a algun orde o congregació religiosa, sotmesa a una regla dictada pel seu fundador i aprovada pel Papa, lligats amb els vots solemnes de pobresa, obediència i castedat.
Clergat secular (Clero secular).- És el format pels preveres i diaques que pertanyen al clergat diocesà.
Clergue (Clérigo).- 1. És aquella persona que, pels ordes que ha rebut, està destinada al servei del culte diví i, en termes generals, al servei de la comunitat cristiana . 2. A l’edat mitja, home instruït i amb estudis escolàstics, malgrat no hagués rebut cap orde. Per extensió es deia dels savis, pel fet que, en aquells temps, les persones il·lustrades pertanyien, generalment, a l’estat clerical.
Clergue de corona (Clérigo de corona).- Antigament es deia del qui havia rebut la primera tonsura.
Clergue de menors (Clérigo de menores).- Antigament es deia del clergue que només tenia els quatre ordes menors o algun d’ells (ostiariat, exorcistat, lectorat i acolitat).
Clergue de missa (Clérigo de misa).- Antigament, prevere.
Clergyman (Clergyman).- Es diu de l’hàbit religiós masculí semblant al vestit usat pels seglars, diferent del vestit talar o de la sotana. Aquest nom deriva d’aquest mot anglès que significa “clergue”.
Clerical (Clerical).- 1. Pertanyent al clergue o al clergat. 2. Favorable al clergat, especialment en política. 3. Pertanyent al clericalisme com a partit.
Clericalisme (Clericalismo).- 1. Intervenció excessiva del clergat en la política i en el govern de l’Estat. 2. Intervenció excessiva del clergat en la vida de l’Església, que impedeix l’exercici dels seus drets a la resta dels membres del Poble de Déu.
Clericat (Clericato).- Clergat, clerecia.
Clericatura (Clericatura).- 1. Clergat. 2. Antigament es deia del temps que passava el seminarista al seminari entre la tonsura i la col·lació dels ordes sagrats.
Clerofòbia (Clerofobia).- Odi al clergat.
Coadjutor (Coadjutor).- 1. Prevere que ajuda el rector en les funcions pròpies del seu ministeri pastoral. 2. Vicari . 3. El bisbe que, per nomenament pontifici, té dret a succeir el prelat al qual ajuda, a la mateixa seu episcopal. 4. Antigament, l’eclesiàstic que tenia dret a successió en alguna prebenda (canongia o benefici). 5. Antigament, el jesuïta que no feia la professió solemne.
Codi de Dret Canònic (Código de Derecho Canónico).- Cos ordenat i metòdic de les normes vigents que regulen la variada activitat de la vida de l’Església.
Colors litúrgics (Colores litúrgicos).- Són els propis dels vestits litúrgics dels ministres i d’altres elements propis de les celebracions litúrgiques i de l’ornat de l’espai de la celebració. Han variat segons les èpoques o els llocs. Actualment, i pel que fa a l’Església de ritus llatí, es fan servir els següents: blanc (temps de Pasqua i de Nadal i la majoria de les festes del Senyor o de la Mare de Déu i dels sants i santes no màrtirs); verd (diumenges de durant l’any i les seves fèries o dies setmanals); morat (diumenges i dies entre setmana de Quaresma i d’Advent i misses de difunts); i vermell (Divendres Sant, Pentecosta, i festes o memòries de màrtirs).
Col·lecta (Colecta).- 1. La suma de les aportacions voluntàries dels fidels, sobretot dins la celebració eucarística. 2. La primera de les oracions presidencials a la celebració eucarística.
Col·legi Cardenalici (Colegio cardenalício).- Corporació formada pel conjunt dels cardenals de l’Església.
Col·legi de consultors (Colegio de consultores).- Grup de preveres (entre sis i dotze) escollits pel bisbe entre els membres del Consell presbiteral per un termini de cinc anys. La seva funció té una gran importància en els períodes de seu vacant, quan actuen com a assessors de l’administrador apostòlic o administrador diocesà.
Col·legi episcopal (Colegio episcopal).- El conjunt de tots els bisbes en comunió amb el Papa.
Col·legialitat (Colegialidad).- Referida als bisbes de tot el món, la col·legialitat és el principi teologico-pastoral mitjançant el qual el govern de l’Església implica la corresponsabilitat de tots els bisbes de l’Església, en tant que successors dels apòstols, amb el papa, centre visible de la comunió eclesial, en tant que successor de l’apòstol Pere en el seu ministeri de cap dels apòstols. El Concili Vaticà II va clarificar aquest principi, que completa i equilibra el del primat del bisbe de Roma, que havia proclamat el Concili Vaticà I. Entorn de la col·legialitat s’articulen els tres principis següents: a) cada bisbe té a la seva diòcesi autoritat pròpia, és a dir, no delegada pel Papa; b) el Papa, en virtut del primat, té autoritat sobre tota l’Església, i c) tots els bisbes són corresponsables de la tasca eclesial, no només a la seva diòcesi, sinó en el conjunt de l’Església.
Col·legiata (Colegiata).- És aquella església que, sense ser catedral, té un capítol de canonges que diàriament hi celebra la Litúrgia de les hores.
Comissió (Comisión).- Reunió de persones delegades temporalment pel bisbe per a dur a terme alguna acció.
Comissió bíblica (Comisión bíblica).- Organisme de la Santa Seu encarregada del tot el que fa referència als estudis i a la doctrina sobre la Bíblia.
Communicatio in sacris.- Praxis regulada per la normativa de la pròpia Església o confessió cristiana, consistent en la possibilitat reconeguda a un fidel de poder participar en actes i celebracions, sobretot sacramentals, d’una altra Església en determinades circumstàncies.
Completes (Completas).- Darrera part de l’ofici diví. És la pregària que es fa abans del descans nocturn.
Complir amb la parròquia (Cumplir con la parróquia).- Antigament, complir amb els manaments de l’Església, especialment confessant i combregant almenys un cop a l’any durant el temps pasqual.
Còmput (Cómputo).- Càlcul per a determinar la distribució de l’any litúrgic.
Comunicació de béns (Comunicación de bienes).- Consisteix a fer partícips els altres dels béns propis en la mesura en què hom posseeix i l’altri ho necessita. En sentit cristià és una aplicació pràctica de la caritat.
Comunió (Comunión).- Acció de rebre el cos i la sang de Jesucrist en l’Eucaristia. Als escrits de sant Pau i a l’Església primitiva significa aquella unió fraterna entre els membres de l’Església que es fa visible a través de diferents formes de col·laboració i ajuda mútua.
Comunió dels sants (Comunión de los santos).- Es tracta de la comunió de vida i de béns espirituals que es produeix entre tots els fills de Déu, estiguin a la glòria, al purgatori o en aquest món. És una de les veritats bàsiques que es confessen en el credo o símbol de la fe.
Concelebració (Concelebración).- En un sentit habitual, és una celebració litúrgica (generalment la missa) amb la participació de dos o més preveres. Un d’ells és el celebrant principal o president.
Concelebrada (Concelebrada).- És diu de la missa celebrada amb la participació de dos o més preveres.
Concelebrant (Concelebrante).- En un sentit habitual, el prevere que celebra amb un altri o altres. En un sentit estricte, cadascun dels fidels que participen en una celebració, ja que tots celebren, i no solament el prevere (o preveres), malgrat que aquest tingui una funció pròpia i específica, atès que només ell pot consagrar.
Concili ecumènic (Concilio ecuménico).- Solemne reunió o assemblea de bisbes convocada pel Papa i presidida per ell o pels seus representants (legats) en què, com a mestres autèntics de la fe, determinen la interpretació d’algun punt de la revelació divina o disposen normes i criteris sobre diferents aspectes de la vida de l’Església (moral, litúrgia, disciplina eclesiàstica). El Papa indica els temes que s’hi han de tractar. I a ell correspon diferir, suspendre o dissoldre el concili. Finalment, correspon al Papa donar definitiva aprovació a les disposicions conciliars per tal que puguin esdevenir d’obligada acceptació i compliment per a tots els membres de l’Església. Fins ara n’hi ha hagut vint-i-un, coneguts amb el nom de la ciutat on es van celebrar: Nicea, Constantinoble I, Efes, Calcedònia, Constantinoble II, Constantinoble III, Nicea II, Constantinoble IV, Laterà I, Laterà II, Laterà III, Laterà IV, Lió I, Lió II, Vienne, Constança, Basilea-Ferrara-Florència, Laterà V, Trento, Vaticà I i Vaticà II.
Concili general (Concilio general).- Concili ecumènic.
Concili nacional (Concilio nacional).- És el concili on es tracten matèries doctrinals i disciplinars i en el qual hi participen els arquebisbes i bisbes d’una nació. Semblen haver caigut en desús, atès que, per exemple, els darrers celebrats a la Península ibèrica van tenir lloc a Toledo durant la dominació visigòtica.
Concili provincial (Concilio provincial).- El concili provincial abasta el territori d’una província eclesiàstica i el convoca l’arquebisbe metropolità. Al concili hi assisteixen els bisbes sufraganis, els abats, superiors i superiores provincials, representants de capítols, etc., així com laics i laiques designats pels bisbes respectius. Les seves decisions són vinculants per al territori de la província eclesiàstica, prèvia “recognitio” de la Santa Seu. La província Tarraconense és la de major tradició conciliar de la Cristiandat i la primera que va fer la recepció, en el marc d’un concili provincial, del contingut doctrinal i disciplinar del Concili de Trento. L’últim fou convocat per Mons. Ramon Torrella, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, i celebrat a Tarragona i Sant Cugat del Vallès l’any 1995.
Concili universal (Concilio universal).- Concili ecumènic.
Conclave (Cónclave).- 1. Assemblea de cardenals que es reuneixen per elegir un nou papa. 2. L’indret on té lloc l’assemblea. El mot “conclave” (allò que es tanca amb clau), deriva del llatí: cum (amb) i clavis (clau), atenent que els cardenals no poden abandonar l’indret on es troben reunits fins que no en surti elegit el nou Papa. Els darrers conclaves han tingut per escenari la Capella Sixtina al Vaticà.
Concordança (Concordancia).- Correspondències entre paraules o conceptes semblants a diferents llocs de la Bíblia. Existeixen llistats o registres complets de paraules de la Bíblia. En altres casos es tracta de correspondències de perícopes. S’han treballat de manera particular en els evangelis sinòptics, puix gran part de les seves narracions són paral·leles.
Concordat (Concordato).- Conveni de caràcter global entre la Santa Seu i un estat. Allò que entre dos estats és un tractat que regula les relacions mútues, quan un d’aquests estats és el Vaticà rep el nom de “concordat”.
Conferència episcopal (Conferencia episcopal).- Cos o col·legi organitzat dels bisbes d’un país de cara al treball pastoral conjunt.
Confessar (Confesar).- Reconèixer o declarar voluntàriament els propis pecats a un prevere en el sagrament de la confessió per tal de rebre’n l’absolució.
Confessió (Confesión).- 1. Habitualment s’anomena confessió al sagrament de la Penitència o Reconciliació, el qual inclou també el dolor d’haver ofès Déu i la voluntat d’esmenar-se. 2. Afirmació pública de la fe que hom professa. 3. Credo religiós. 4. Comunitat de fidels d’una determinada tradició religiosa o credo. 5. Sepulcre d’un màrtir, confessor de la fe, damunt del qual s’ha construït un altar.
Confessió auricular (Confesión auricular).- La sacramental.
Confessió general (Confesión general).- 1. La que es fa dels pecats de tota la vida o de la major part d’ella. 2. Fórmula i oració disposada per l’Església per preparar els fidels per rebre alguns sagraments.
Confessional (Confesional).- 1. Pertanyent o referent a una confessió. 2. Antigament, confessionari, tractat on es donen normes per a fer la confessió sacramental.
Confessionari (Confesionario).- Llibre on es recullen instruccions per a preparar la confessió dels pecats.
Confessionari (Confesonario).- Moble propi de les esglésies catòliques a l’interior del qual s’instal·la el prevere per a escoltar la confessió dels penitents a les esglésies. Actualment, sovint es disposa d’un espai més obert per a la relació dialogal i la imposició de mans sobre el penitent.
Confessionariera (Confesionariera).- Antigament, religiosa que tenia cura dels confessionaris i en guardava les claus.
Confessor (Confesor).- 1. Prevere que administra el sagrament de la Penitència. 2. Cristià que davant el perill confessa la seva fe i per ella està disposat a donar la vida i sofreix persecució per aquest motiu. L’Església honora amb el títol de confessors els sants que han patit sofriments físics o morals per causa de la seva fe sense, però, que els hagin causat directament la mort.
Confirmació (Confirmación).- Segon sagrament de la iniciació cristiana, que infon el do de l’Esperit Sant -com els apòstols el dia de la Pentecosta- al qui ja ha estat batejat, a fi de fer-lo semblant a Jesucrist i enfortir-lo per al testimoniatge cristià i per al creixement de l’Església. Habitualment l’administra el bisbe en l’Església catòlica de ritu occidental, mentre que entre els cristians orientals, també si són catòlics, l’administra el prevere junt amb el Baptisme i l’Eucaristia.
Confirmand (Confirmand).- La persona que es prepara per rebre el sagrament de la confirmació.
Confirmant (Confirmante).- El bisbe o el prevere habilitat per a conferir la confirmació.
Confraria (Cofradía).- Associació de persones, generalment laiques però amb un patronatge religiós, unides per a una finalitat de pietat o de caritat. Moltes d’elles deriven dels antics gremis d’oficis, i són molt conegudes i actives les que preparen els actes i processons de Setmana Santa.
Congregació (Congregación).- 1. Associació de persones, amb vots o sense, que sota l’advocació d’un sant es reuneixen per a la pràctica de determinats exercicis de pietat. 2. Aplec de monestirs d’un mateix orde sota la direcció d’un superior general.
Congregació religiosa (Congregación religiosa).- Associació de persones cristianes que viuen en comunitat, fan vot de pobresa, castedat i obediència i, seguint les normes donades pel fundador o la fundadora, es dediquen a tasques de pregària, assistència, ensenyament, apostolat i altres.
Congregacions romanes (Congregaciones romanas).- Organismes de l’Església catòlica establerts al Vaticà que ajuden el Papa en el govern i administració de l’Església, dintre la qual vénen a ser com els ministeris en el govern d’un estat.
Congru (Congruo).- Segons alguns teòlegs, gràcia eficaç pel sol fet que és proporcionada a les disposicions i circumstàncies del qui la rep.
Conopeu (Conopeo).- 1. Vel o tela amb el qual es cobreix el copó quan es guarda en el sagrari i quan es fa l’exposició del Santíssim sense utilitzar la custòdia. 2. El vel o tela que cobreix, en determinades circumstàncies, el sagrari.
Conreria (Conreo).- Casa de camp agregada als convents destinada al conreu de les terres, on es donava estatge als transeünts.
Consagració (Consagración).- 1. Acció de consagrar o dedicar a Déu de manera exclusiva. Per exemple, consagració presbiteral o episcopal. Si es tracta d’objectes o de llocs, com ara un altar o una església, també s’utilitza la paraula “dedicació”. 2. Part central de la pregària eucarística.
Consciència (Conciencia).- 1. Propietat que té l’ànima per a reconèixer-se com a subjecte dels seus actes, idees i sentiments. 2. Coneixement íntim del bé i del mal.
Consciència escrupulosa (Conciencia escrupulosa).- Pròpia de la persona el judici moral de la qual sobre la bondat o malícia dels propis actes o actituds està deformat per un excessiu sentit de culpabilitat.
Consciència laxa (Conciencia laxa).- Pròpia de la persona el judici moral de la qual sobre la bondat o malícia dels propis actes o actituds és excessivament tolerant o condescendent.
Consciència recta (Conciencia recta).- Pròpia de la persona el judici moral de la qual sobre la bondat o malícia dels propis actes o actituds és adequat.
Consell pastoral arxiprestal (Consejo pastoral arciprestal).- Organisme que té com a finalitat estudiar i valorar tot el que fa referència a les activitats pastorals de l’arxiprestat i suggerir conclusions pràctiques sobre aquelles. En la seva composició hi intervenen clergues i laics. El Consell pastoral és convocat per l’arxiprest i el seu vot és consultiu.
Consell pastoral diocesà (Consejo pastoral diocesano).- Organisme que té com a finalitat estudiar i valorar tot el que fa referència a les activitats pastorals de la diòcesi i suggerir conclusions pràctiques sobre aquelles. En la seva composició hi intervenen clergues i laics, els qual són designats segons la forma determinada pel bisbe diocesà d’acord amb les normes del Codi de Dret Canònic. El Consell pastoral és convocat pel bisbe i el seu vot és consultiu.
Consell pastoral parroquial (Consejo pastoral parroquial).- Organisme consultiu que, convocat pel rector, aconsella sobre les activitats que es desenvolupen a la parròquia. En la seva composició hi intervenen clergues i laics.
Consell presbiteral (Consejo presbiteral).- Es tracta d’un grup de preveres que representen el presbiterat de la diòcesi, la funció dels quals és ajudar el bisbe en el govern de la diòcesi. En termes civils es podria assimilar a una mena de senat. El formen membres nats, altres en representació dels preveres i alguns de designació directa del bisbe.
Consiliari (Consiliario).- És la persona a la qual es designa com a conseller de la directiva que governa una associació religiosa. És designat pel bisbe en el cas d’associacions de caràcter diocesà o per la conferència episcopal si ho és de caire supradiocesà. La raó d’aquesta designació és la de deixar la responsabilitat de direcció als laics i, alhora, assegurar la necessària base doctrinal del grup, per la qual cosa el consiliari és sempre un prevere.
Consistori (Consistorio).- Reunió dels cardenals presidits pel Papa.
Consistori extraordinari (Consistorio extraordinario).- És el consistori al qual són convocats tots els cardenals del món.
Consistori ordinari (Consistorio ordinario).- ). És el consistori en el qual hi participen tots els cardenals presents a Roma.
Consistori públic (Consistorio público).- És el consistori ordinari al qual són convidats els membres del cos diplomàtic i altres persones.
Consistori secret (Consistorio secreto).- És el consistori que convoca i presideix el Papa per a consultar afers del govern de l’Església o per a designar nous cardenals o altres prelats.
Constitució apostòlica (Constitución apostólica).- Decisió o mandat solemne del Papa, en forma de butlla o de breu, l’observança del qual afecta tota l’Església.
Constitució pontifícia (Constitució pontificia).- Butlla, document pontifici d’interès general.
Constitucions apostóliques (Constituciones apostólicas).- Títol d’un llibre, d’autor anònim però atribuït per alguns autors als apòstols, redactat a la zona d’Antioquia vers l’any 380 on es recullen una sèrie de normes eclesiàstiques. És un document molt important com a testimoniatge de la tradició eclesial dels primers segles del cristianisme.
Consubstanciació (Consubstanciación).- Doctrina segons el cos i la sang de Jesucrist són presents en l’Eucaristia sense que la substància del pa i del vi en desapareguin.
Consultor (Consultor).- La persona que, sense ser cardenal, forma part d’una congregació de la Cúria romana.
Contemplació (Contemplación).- Etapa de la vida d’oració en la qual, més enllà de les paraules i de les consideracions o raonaments, l’esperit sintonitza vitalment amb Déu des del nucli del propi ésser.
Contemplatiu (Contemplativo).- 1. Membre d’una congregació religiosa masculina o femenina no dedicada, en principi, a l’apostolat extern, sinó a la pregària i al treball en la solitud del claustre. 2. Persona que viu habitualment en contemplació.
Contribució a l´Església (Contribución a la Iglesia).- Aportació econòmica dels fidels a l’Església per a les seves diverses necessitats. És un deure natural que els qui formen part de l’Església ajudin al seu sosteniment solidari.
Contrició (Contrición).- Dolor i penediment d’haver pecat. Implica reconèixer la pròpia infidelitat a Déu i als valors autèntics. Aquest dolor (i no pas la simple “atrició” o dolor que procedeix de la por al càstig) és necessari per a obtenir el perdó.
Convent (Convento).- Mot derivat del llatí “conventus”, que vol dir “reunió”, que designa la residència d’una comunitat de religiosos o de religioses de les nascudes a partir del segle XIII. Les de monjos anteriors o posteriors al referit segle reben el nom de “monestirs”.
Conventual (Conventual).- 1. Pertanyent o relatiu al convent. 2. Es diu de l’església d’un convent i a la missa major que s’hi celebra. 3. La missa major que se celebra en una catedral o una col·legiata amb l’assistència dels canonges. 4. Religiós o religiosa que viu en un convent. 5. La comunitat religiosa que viu en un convent. 5. Antigament es deia dels franciscans de convents que posseïen rendes. 6. Predicador d’un convent.
Convers (Converso).- 1. Persona convertida a una altra religió, especialment al cristianisme. 2. En alguns ordes religiosos, el llec que no rep els ordes sagrats i es dedica a les feines domèstiques de la comunitat.
Conversió (Conversión).- Tornada, canvi. Acció mitjançant la qual la persona que no coneixia Crist es troba amb ell, o per la qual la persona que s’havia allunyat d’ell pel pecat, torna a la seva amistat. Implica un canvi de mentalitat i de rumb en la vida. Com que l’ésser humà és tan feble i abocat al mal i sovint és infidel a Déu, tant l’Antic com el Nou Testament són plens de crides a la conversió. La conversió és un dels grans temes de la Bíblia i és tasca fonamental dels profetes afavorir-la. L’Església selecciona lectures referides a la conversió sobretot en la litúrgia quaresmal, en la qual es viu o es reviu el camí penitencial que porta a la vivificació de la Pasqua.
Copó (Copón).- Vas sagrat que s’utilitza per a dipositar les hòsties, sobretot quan es guarden en el sagrari.
Copte (Copto).- 1. Cristià egipci. La majoria són ortodoxos, però n’hi ha de catòlics, els quals tenen un ritu propi. 2. Pertanyent o relatiu als coptes. 3. Idioma antic dels egipcis, desplaçat per l’àrab al segle XI i considerat llengua morta des del segle XIII, que ha perdurat en la litúrgia de l’Església copta. 4. Art paleocristià que va néixer i es va desenvolupar a Egipte, centre difusor del monaquisme cristià.
Cor (Coro).- 1. Part d’una església destinada a una comunitat que resa o canta l’ofici diví. 2. Lloc on es reuneixen les monges en els convents per assistir als oficis i altres pràctiques religioses. 3. Conjunt de persones que resen o canten l’ofici diví. 4. Rés i cant de les hores canòniques, acte d’assistir-hi, i també el temps que dura. 5. Conjunt d’esperits purs que formen un orde. Vegeu “Cors celestials”.
Corona de la Mare de Déu (Corona de la Virgen).- Rosari.
Coronació (Coronación).- Ritual que acompanya la imposició d’una corona, ja sigui d’un sobirà o d’una imatge.
Coronació canònica (Coronación canónica).- Acció litúrgica en què el bisbe corona una imatge que rep una veneració molt destacada.
Corporal (Corporal).- En la litúrgia catòlica, peça de tela blanca que el prevere estén damunt de l’altar per posar-hi el calze i l’hòstia.
Cors celestials (Coros celestiales).- Cadascun dels ordes d’esperits purs. Són nou: querubins, serafins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels.
Creació (Creación).- Acte de cridar els éssers a l’existència des del no res. En aquest sentit primer, l’únic creador és Déu i la seva acció creadora és constant, ja que contínuament està donant el ser a tot el que ha creat. L’Antic i el Nou Testament afirmen que Déu és el creador de tot i que la creació és bona. Els aspectes negatius no són fonamentals, sinó deformacions introduïdes per l’ésser humà a través del pecat o simples limitacions connaturals a tot el que no és infinit. Crist ressuscitat inaugura una nova creació i a la fi dels temps hi haurà “cels nous i terra nova, on habitarà la justícia”.
Credència (Credencia).- Taula petita, ubicada prop de l’altar, on s’hi posen els objectes que han d’utilitzar-se durant la celebració eucarística, com ara el pa, el vi, l’aigua, etc.
Credo (Credo).- Resum en forma d’anunciats breus, que conté les veritats essencials de la fe que professa una determinada tradició religiosa. En el cristianisme: el Credo dels Apòstols o el Credo nicenoconstantinopolità (resultant de la doctrina expressament definida pels concilis ecumènics de Nicea i de Constantinoble).
Creu (Cruz).- 1. Instrument format per un pal clavat verticalment a terra, travessat per un altre d’horitzontal, on es feia morir certs criminals lligats o clavats per les extremitats i on Jesucrist fou clavat i mort. 2. En sentit figurat, religió cristiana. 3. Monument, objecte, que figura la creu on va morir Jesús.
Creu arquebisbal (Cruz arzobispal).- La que té dos travessers paral·lels, formant quatre braços, igual que la patriarcal. És el signe dels arquebisbes.
Creu de Malta (Cruz de Malta).- Creu que té els braços triangulars i iguals units al centre pels angles. És el símbol de l’Orde Sobirà de Malta o dels Cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, orde religiós i militar.
Creu de sant Andreu (Cruz de San Andrés).- Creu en forma d’aspa (X). Rep el seu nom de la forma de la que va ser l’instrument del martiri de l’apòstol sant Andreu. Actualment figura a les banderes d’Escòcia i d’Euskadi.
Creu de terme (Cruz de término).- Monument de pedra en forma de creu que serveix per a indicar on s’acaba el terme d’un poble o d’una ciutat.
Creu grega (Cruz griega).- Creu que té els braços iguals.
Creu llatina (Cruz latina).- Creu que té el braç vertical més llarg que l’horitzontal.
Creu patriarcal (Cruz patriarcal).- La que té dos travessers paral·lels, formant quatre braços, igual que l’arquebisbal. És el signe dels patriarques.
Creu processional (Cruz procesional).- La que porta alçada un eclesiàstic o un acòlit a l’inici d’una processó o en alguna part d’aquesta. El seu ús es remunta als temps de Carlemany.
Cripta (Cripta).- 1. Sala subterrània, ubicada habitualment sota el presbiteri d’una església, que serveix d’oratori o de sepultura o d’ambdues coses. 2. Església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal.
Crisma (Crisma).- Oli barrejat amb bàlsam consagrat pel bisbe a la missa crismal, emprat en sagraments com el Baptisme, la Confirmació i l’Orde ministerial, i en benediccions de consagració.
Crismació (Crismación).- Acció d’ungir amb el sant crisma. Simbolitza la impregnació per l’Esperit Sant de la persona ungida.
Crismeres (Crismeras).- Vasos o ampolles on es guarda el crisma.
Crismó (Crismón).- Monograma de Crist, compost per les dues primeres lletres d’aquest nom en l’alfabet grec: Χ (= C) i P (= R). És el signe que, juntament amb la creu, l’emperador Constantí I el Gran va fer posar al labarum, l’estendard dels emperadors romans.
Crist (Cristo).- Significa ungit en grec, expressió que va passar al llatí i a les nostres llengües. En llengua hebrea el seu equivalent és messies. Als escrits de sant Pau, Crist ja no és un adjectiu sinó el nom propi de l’ungit per antonomàsia, el totalment impregnat per la divinitat.
Crister (Cristero).- ). El que porta la imatge del Sant Crist en una processó.
Cristià (Cristiano).- 1. Seguidor de Crist. 2. De Jesucrist, de la seva religió o de qui la professa.
Cristiandat (Cristiandad).- 1. Conjunt de pobles cristians. 2. Orde políticosocial que es caracteritza per la simbiosi entre l’autoritat eclesiàstica i el poder civil. 3. Observança dels ensenyaments de Jesucrist. 4. Antigament, els fidels dels quals tenia cura un missioner a la Xina i en altres països de missió, generalment asiàtics.
Cristianesc (Cristianesco).- 1. Els costums, coses, expressions, etc., dels musulmans que deriven o imiten les dels cristians. 2. Antigament, cristià.
Cristianisme (Cristianismo).- La religió cristiana.
Cristianíssim (Cristianísimo).- Superlatiu de “cristià”, amb el qual s’adjectivava el rei de França.
Cristianitzar (Cristianizar).- 1. Convertir o integrar en el cristianisme. 2. Amarar d’esperit cristià. 3. Inspirar idees o sentiments propis de la religió cristiana. 4. Netejar d’elements profans una cosa, conformar-la amb la professió cristiana de manera que no traspuï res de profà, referit a les idees, els costums, la política, l’oratòria, etc.
Cruciferari (Crucífero).- Persona que porta la creu en les cerimònies religioses.
Crucifix (Crucifijo).- Creu de fusta, de metall, etc., en què hi ha la imatge de Jesucrist crucificat.
Crucifixió (Crucifixión).- 1. Acció de crucificar. 2. Figuració artística de la crucifixió de Jesucrist o d’un sant.
Culte (Culto).- 1. Honor que es tributa a Déu o a tot allò que es considera sagrat. 2. Conjunt d’actes o de cerimònies amb què es tributa honor i homenatge a Déu i a les coses sagrades.
Culte absolut (Culto absoluto).- El que s’adreça directament a les persones.
Culte de dulia (Culto de dulía).- Culte de veneració que es tributa als àngels i als sants. De fet, en el sentit literal de la paraula, no es pot retre culte a cap altra cosa o persona que no sigui Déu. En un sentit ampli, es parla d’un culte als sants en el catolicisme. Seria preferible parlar de veneració dels sants (per això es distingeix entre culte de latria i de dulia; però, independentment d’aquesta veneració, en ella la finalitat última es també i sempre donar glòria a Déu).
Culte de latria (Culto de latría).- Culte d’adoració, que només es pot tributar a Déu.
Culte d´hiperdulia (Culto de hiperdulía).- Culte de major veneració, que només es pot retre a la Mare de Déu.
Culte extern (Culto externo).- El que consisteix en manifestacions exteriors com ara processons, rogatives, ofrenes, etc.
Culte indegut (Culto indebido).- El contrari al que estableix l’Església catòlica.
Culte intern (Culto interno).- El que es tributa a l’interior dels nostres cors, amb actes de fe, d’esperança i de caritat.
Culte litúrgic (Culto litúrgico).- Quan el culte es realitza mitjançant la pregària pública de l’Església .
Culte privat (Culto privado).- Quan el culte no es realitza mitjançant la pregària pública de l’Església.
Culte relatiu (Culto relativo).- El culte referit a coses relacionades amb les persones (relíquies, imatges, etc.)
Culte superflu (Culto superfluo).- El que es fa mitjançant coses inútils o adreçant-lo a propòsits diferents als aprovats per l’Església catòlica.
Culte supersticiós (Culto supersticioso).- El que es tributa a qui no se li ha de retre o que es tributa de manera indeguda encara que s’ho mereixi.
Cultual (Cultual).- Pertanyent al culte.
Curat (Cura).- Prevere que té cura de les ànimes.
Curat (Curato).- 1. Càrrec espiritual del curat o prevere. 2. Territori que està sota la jurisdicció espiritual del rector. 3. Parròquia.
Cúria (Curia).- 1. Organisme que desenvolupa els serveis administratius per a l’acció pastoral, ja sigui en una diòcesi (cúria diocesana) o a Roma (cúria pontifícia). Els qui treballen a les cúries actuen en nom del bisbe o del papa. 2. Tribunal d’afers eclesiàstics.
Cúria pontifícia (Curia pontificia).- És el conjunt de secretaries, congregacions, etc., que tenen cura del govern de l’Església universal. Actualment està ubicada d’acord amb la divisió següent: Secretaria d’Estat, amb dues seccions, Secretariat per a les relacions amb els Estats i Secretariat per als Afers Públics de l’Església; Congregacions (equivalents als ministeris dels Estats), Congregació per a la Doctrina de la Fe, Congregació per a les Esglésies orientals, Congregació per al Culte Diví i els Sagraments, Congregació per a les Causes dels Sants, Congregació per al Clergat, Congregació per a l’Evangelització dels Pobles, Congregació per als Bisbes, Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i Congregació per als Seminaris i Instituts d’Estudis; Tribunals eclesiàstics, Tribunal de la Penitenciaria Apostòlica i Tribunal de la Rota Romana; Consells Pontificis, Pontifici Consell per als Laics, Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians, Pontifici Consell per a la Família, Pontifici Consell de Justícia i Pau, Pontifici Consell Cor unum, Pontifici Consell per a la Pastoral de les Migracions, Pontifici Consell de la Pastoral Sanitària, Pontifici Consell per a la Interpretació dels Textos Legislatius, Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, Pontifici Consell per al Diàleg amb els no creients, Pontifici Consell de la Cultura i Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials; Altres departaments, Cambra Apostòlica, Administració del Patrimoni del Vaticà, i Prefectura per als Afers Econòmics.
Custòdia (Custodia).- Peça d´orfebreria al centre de la qual, i en una peça de forma circular, s’exposa el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia per a la seva pública adoració.