Província Eclesiàstica Tarraconense



HISTÒRIA


L’any 417 el papa Lleó I el Gran estableix una organització eclesiàstica inspirada en l’estructura administrativa de l’imperi romà: províncies, al cap de les quals hi ha els metropolitans, i diòcesis, que presideixen els bisbes. Els patriarques estaven per damunt d’uns i altres.

La identitat metropolitana de l’Església de Tarragona i la configuració de la província eclesiàstica Tarraconense es va anar perfilant al llarg dels segles IV, V i
VI.

Diferents circumstàncies van contribuir a afermar la capitalitat eclesiàstica de Tàrraco:

1. La seva prestància en temps de l’imperi romà, que va donar nom a la província hispana Tarraconensis, de la qual va ser capital.

2. El testimoni martirial del bisbe de Tàrraco, Fructuós, cremat viu a l’amfiteatre de la ciutat junt amb els seus dos diaques, l’any 259.

3. La tradició sobre l’origen apostòlic de l’Església de Tarragona, que hauria rebut de l’apòstol Pau el primer anunci de la fe cristiana.
4.Relacionat amb la memòria de sant Pau, el culte a la seva deixebla Tecla, que es va iniciar a la ciutat després de la invasió sarraïna.

Ticià, bisbe de Tarragona, és el primer bisbe d’Hispània anomenat metropolità. Ell va convocar el primer concili provincial de la Tarraconense (any 419).

Després de la violenta invasió dels àrabs a les nostres terres, l’Església de Tàrraco va restar impossibilitada per exercir la seva funció metropolitana, i els bisbats de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense van passar a dependre provisionalment de l’arquebisbe metropolità de Narbona, mentre Tarragona no fos alliberada del domini àrab i posada sota l’imperi franc.

L’any 1089, Tarragona, que havia restat abandonada durant un segle com a espai fronterer entre els dos dominis —el franc i el sarraí—, inicia la seva repoblació dins el procés de la seva reconquesta del domini musulmà. Aconseguida aquesta nova situació, el papa Urbà II, amb la butlla Inter primas Hispaniarum urbes, d’1 de juliol de 1091, va restituir a Tarragona la seu arquebisbal amb la seva antiga dignitat eclesiàstica metropolitana, i va nomenar primer arquebisbe de l’arxidiòcesi restaurada el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà. A aquesta seu van ser encomanades les diòcesis que, ja alliberades de la dominació musulmana o en procés de ser-ne, havien pertangut a l’antiga província eclesiàstica Tarraconense. La restauració de la seu metropolitana de Tarragona va ser obra de les llargues i complexes negociacions del referit bisbe de Vic a prop del Papa i d’altres instàncies eclesiàstiques i polítiques. Després de la mort de Berenguer Sunifred, la seu de Tarragona va restar vacant (entre 1099 i 1117), fins que en va ser nomenat nou arquebisbe metropolità el bisbe de Barcelona, Oleguer.

DIÒCESIS SUFRAGÀNIES

En l’actualitat

Datació de la primera referència documentada (que en alguns casos pressuposa un origen anterior d’impossible datació) de les diòcesis que actualment formen la província eclesiàstica Tarraconense.

Tarragona (259), Girona (397-400), Lleida (419),
Tortosa (516), Vic (516), Urgell (527), Solsona (1597).


En altres temps

Altres diòcesis que al llarg de la història havien format part de la província eclesiàstica Tarraconense.

Egara, Empúries, Menorca, Mallorca, Eivissa, València, Roses, Osca, Saragossa, Tarassona, Calahorra, Pamplona, Oca (Burgos), Amaia i Segia (Vall de l’Ebre), Alessanco o Alisana (Rioja), Elna, Barcelona.