Inici | Contacte Santoral | Vocabulari religiós | Actes Sant Fructuós Divendres, 18 de agost de 2017
idioma castellano idioma english
consulti la nostra web a facebook Twitter de l'Arquebisbat de Tarragona Arquebisbat de Tarragona al Youtube Flickr

Arxidiòcesis



LA PRIMACIA: UNA REALITAT HISTÒRICA


LA PRIMACIA: UNA REALITAT HISTÒRICA

El desig de sant Pau de visitar Hispània, expressat a Romans 15,24.28, i els comentaris d’autors immediatament posteriors, com Climent Romà, el Cànon de Muratori, sant Jeroni, sant Atanasi, Epifani, sant Joan Crisòstom, Teodoret i d’altres, va consolidar la tradició de la seva visita apostòlica, la qual va afermar el convenciment que l’Apòstol dels gentils havia vingut a Tàrraco, capital de la Hispània Citerior, que era una ciutat romana molt important i ben comunicada amb Roma.

Tanmateix, la primera referència documental a l’Església de Tarragona pertany al 259. El 21 de gener d’aquell any, el bisbe Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi van ser cremats a l’amfiteatre de la ciutat en compliment dels decrets persecutoris dels emperadors Gal·liè i Valerià. Les actes del seu martiri, unes de les set considerades autèntiques per l’Església, són el primer testimoni escrit sobre el cristianisme peninsular, i pressuposen l’existència d’una Església ben organitzada i viva.

L’any 385 el papa Sirici responia els dubtes sobre disciplina eclesiàstica plantejats pel bisbe de Tarragona, Himeri. Era la primera decretal dirigida per un papa a un bisbe de l’Església llatina. El pontífex li ordenava que fes complir les seves disposicions no sols als bisbes de la seva província sinó també als de les províncies veïnes d’Hispània, una funció que correspon al primat (primus inter pares). El 419 documentem el bisbe Ticià, el primer que s’anomena metropolità. Tàrraco va esdevenir la capital de la província eclesiàstica Tarraconense, que al llarg del temps ha experimentat mutació en el nombre de diòcesis que la integren: Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Egara-Terrassa, Tortosa, Empúries, Osona-Vic, Urgell, Menorca, Mallorca, Eivissa, València, Roses, Osca, Saragossa, Calahorra, Pamplona, Oca-Burgos, Amaia i Segia —vall de l’Ebre—, Alessanco o Alisana —la Rioja—, Tarassona, Elna i Solsona. Actualment en formen part l’arxidiòcesi de Tarragona i les diòcesis de Girona, Lleida, Tortosa, Vic, Urgell i Solsona.

La província eclesiàstica Tarraconense és la que té una col·lecció més extensa de concilis provincials: 179. El primer conegut es va celebrar a Saragossa el 380, i el darrer a Tarragona-Sant Cugat del Vallès el 1995. Van ser suprimits pel regalisme borbònic (1757), encara que posteriorment hom va intentar de convocar-los diverses vegades (1787-1930). Cal remarcar el de Lleida (1229), en què es va acceptar el concili Laterà (1215); el de Tarragona-Barcelona (1564-1566), el primer de la cristiandat que va fer recepció del concili de Trento (1545-63), i el de Tarragona-Sant Cugat (1995), enriquit amb els continguts del concili Vaticà II (1962-1965). El concili de 1691 va acordar que l’arquebisbe de Tarragona continués titulant-se primat de les Espanyes. El 1870, amb motiu del concili Vaticà I, l’arquebisbe de Tarragona es va asseure entre els primats. Els arquebisbes posteriors han continuat sempre titulant-se primat de les Espanyes o, simplement, primat.

Informes adreçats pels arquebisbes de Tarragona a la Sant Seu durant els segles XVI-XIX: Arxiu Diocesà de Girona / annex (Ad Limina - Tarragona) http://www.arxiuadg.org/annex.htm






LA PRIMACIA: UNA REALITAT HISTÒRICA


Sovint hom té la sensació que, per la raó que sigui, conscientment o inconscient, s’ha deixat que minvés el pes específic de l’arxidiòcesi metropolitana i primada de Tarragona, fins i tot en aspectes purament honorífics, i s’ha arribat a al punt que molts prelats no han gosat emprar un títol que mai no ha estat suprimit.
El cas és que la història ens diu que, des de l’època més remota, Tarragona ha estat la capdavantera en moltes coses.

Si anem enrere en el temps, com diu el Dr. Muñoz Melgar -i deixant a banda la tradició paulina com a suposat fonament dels orígens del cristianisme a Hispània i Tàrraco-, és manifesta la necessitat que la religió cristiana hagués arrelat en el nostre territori abans de l’últim terç del segle II, ja que durant els inicis del segle III l’Església de Tàrraco es va anar definint com una comunitat sòlidament assentada i vertebrada.

Sens dubte, aquesta Església gaudia d’una gran importància i ho demostra allò que va succeir ran de la persecució desencadenada per l’emperador Valerià, la qual presenta unes característiques que la fan diferent de les altres: es concentra a atacar els caps de l’Església; no hi ha gran nombre de víctimes, però aquestes estan ben triades.

Així, les principals víctimes són els papes Esteve i Sixt II, i els bisbes Dionís d’Alexandria, Cebrià de Cartago i Fructuós de Tarragona. Això palesa la importància que tenia ja la Seu tarragonina, sobretot si tenim present que Tàrraco continuava sent la capital de la Província. Per altra banda, hi ha un altre fet remarcable: les actes del martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi són les més antigues de la Península ibèrica, i la seva autenticitat està fora de qualsevol dubte. A més, la importància de la Seu tarragonina es pot comprovar en el fet que la Passio Fructuosi era llegida públicament a les esglésies africanes en temps de sant Agustí. Per altra banda, el Llibre de les corones d’Aureli Prudenci va difondre arreu del món cristià la gesta dels màrtirs tarragonins.

Poc temps després de la mort de sant Fructuós, l’Església de Tarragona posseïa un gran vigor14 i cinquanta cinc anys més tard juga un gran paper en el Concili d’Arle, convocat a instàncies de l’emperador Constantí per tractar de l’heretgia donatista. Que dels sis representants de les Esglésies d’Hispània, dos fossin delegats del bisbe de Tarragona, vol dir alguna cosa.

En el Concili de Nicea, celebrat l’any 325, es troba el primer esment d’una instància intermèdia entre les esglésies locals i els quatre grans patriarcats de Roma, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. Es tracta de l’eparquia, presidida pel metropolità, la qual havia d’intervenir en l’ordenació dels bisbes. La funció de metropolità, d’acord amb les disposicions de Nicea, escau al bisbe de la ciutat principal i s’estén de fet a tota la província civil. Cal remarcar que, en els textos hispànics d’època romanovisigòtica, només Tarragona és anomenada metròpoli, títol que Toledo, per exemple, no arriba a tenir.

A les darreries del segle IV, Tàrraco veurà com la seva importància política, adquirida a l’època de l’alt imperi, es transforma en una importància religiosa que mantindrà durant tota l’època tardoromana. Aquesta importància, l’indiquen, per exemple, documents com la carta del papa Sirici al bisbe de Tarragona, Himeri, datada l’11 de febrer de l’any 385. La transcendència d’aquest document per a la història de l’Església és coneguda per tothom. Com que és la primera decretal papal a Occident, marca l’exercici de primat per part del successor de Pere. I, d’altra banda, crea un precedent clar en l’exercici de la potestat metropolitana del bisbe de Tarragona sobre totes les províncies hispanes.

Trenta anys després, Ticià, bisbe de Tarragona, és esmentat com a metropolità, de manera que resulta ser el primer bisbe que ostenta aquesta dignitat a Hispània.
Encara, les decretals emanades dels successors de sant Pere per a l’organització eclesiàstica de la Península ibèrica varen ser adreçades als arquebisbes de Tarragona, com a ciutat principal de tot el territori, amb la comanda de fer-les conèixer a la resta de prelats. Recordem, per exemple, les adreçades pel papa Hilari al bisbe Ascani els anys 464 i 465. Els papes, per tant, s’entenien directament amb la Seu tarragonina i els seus bisbes portaven la veu pontifícia a totes les províncies eclesiàstiques de la vella Hispània.

Les invasions bàrbares afebliren Tàrraco en tots els sentits. Així i tot, el reconeixement a la importància de la diòcesi es mantenia, com ho demostra el fet que l’any 638 l’arquebisbe de Tarragona Protasi va signar les actes finals amb aquesta fórmula: “In nomine Domini, ego Prothasius Sanctae primae sedis Tarraconensis Ecclesiae in merito Episcopus, in his constitutionibus a nobis editis subscripsi”. Com indica agudament el professor Muñoz Melgar, no se sap si aquest “primae sedis Tarraconensis”, tot i que apel·la clarament a l’honor d’Església metropolitana, “podia estar subjecte a una lectura més subtil i incòmoda i per aquesta raó es veiés obligat a signar en el Concili VII de Toledo de 646 com a “Prothasius Tarraconensis Ecclesiae Metropolitanus Episcopus similiter subscripsi”. Ja sabem que, per aquell temps, la monarquia visigòtica jugava fortament la carta toledana per obtenir el control total del país.

La caiguda del regne visigòtic davant l’embranzida dels musulmans va significar l’ocupació de la ciutat de Tarragona i la fugida per mar de l’arquebisbe sant Pròsper, qui es va emportar el tresor i els llibres litúrgics de l’Església metropolitana, així com les relíquies dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, a la Ligúria italiana.

Amb la fugida del prelat, la ciutat fou progressivament abandonada. Com diu el professor Muñoz Melgar, “el cristianisme va haver d’esperar fins entrat el segle XII perquè es produís definitivament el restabliment de la seva dignitat metropolitana. L’estat de letargia que visqué durant segles d’abandonament no esborrà la memòria del seu noble passat.” El mateix papa Urbà II, a través de la butlla Inter primas Hispaniarum, adreçada a Berenguer Sunifred de Lluçà, l’any 1091, declarava que “Inter primas Hyspaniarum urbes, Tarraconem fuisse insignem et gentilis et christiane pagini indiciis demostratur” i reconeixia la seva importància històrica.

Cal esmentar que l’arquebisbe de Toledo, que de moment donà suport a la restauració de Tarragona i la seva Seu, canvià d’opinió quan s’adonà que també volia restaurar-se el títol de metropolitana i primada. L’arquebisbe de Narbona, per la seva banda, s’hi oposà aferrissadament. Finalment, la qüestió es resolgué a favor de Tarragona, l’any 1092, quan el Concili de Sant Gel·li, de Provença, reconegué que “l’arxidiòcesi de Tarragona, en temps antics, havia estat la més noble de la resta de les metròpolis de les Hispànies”.

Arran del daltabaix que va significar la invasió sarraïna, la Seu toledana va intentar obtenir la submissió de la tarragonina, i es van suscitar tot un seguit de plets que varen acabar amb una butlla del papa Alexandre III, datada el 26 de juliol de 1163, mitjançant la qual revocava qualsevol entremetiment toledà en els afers tarragonins.

L’any 1240, després de la conquesta de València, es va tornar a suscitar la qüestió de la primacia. El papa Innocenci IV, mitjançant una butlla signada el 17 de novembre de 1245, va concedir a l’arquebisbe de Tarragona el privilegi —propi dels primats— de portar davant ell la creu alçada. Aquest i altres privilegis van ser confirmats pel papa Joan XXII en les butlles de 20 de novembre de 1320 i 15 de febrer de 1321.

La impressió, l’any 1493, d’un Missal Secundum usum Sanctae Tarraconensis Ecclesiae Hispaniarum Metropolis, suposa que a Tarragona es mantenia viva la idea de la primacia.

Cap arquebisbe de Tarragona ha renunciat a aquests privilegis. Fins hi tot algun n’ha feta menció expressa en la seva lauda sepulcral, com ara fra Joan Emmanuel d’Espinosa, que va fer constar “ut nulli cederet Hispaniarum Antistitum Primas”.
Per altra banda, la Tarraconense va ser la primera Església de la cristiandat catòlica —22 d’octubre de 1564— que va fer la recepció explícita del Concili de Trento, la qual cosa significa a més de les implicacions primacials, la seva fidelitat i la seva comunió amb l’Església universal.

Durant el virregnat de Catalunya, si algun prelat de Toledo va ser designat virrei, els monarques de la Casa d’Àustria els pregaren que no fessin ús del seu títol primacial en els territoris de la Tarraconense. Per altra banda, el concili provincial de l’any 1691 va disposar que, en endavant, els arquebisbes metropolitans de Tarragona continuessin ostentant el títol de Hispaniarum primas i signessin amb ell. Des d’aleshores ençà, això s’ha vingut observant sense excepció i es pot comprovar mitjançant els segells de tots els prelats fins al present.

Més endavant, després de la Guerra de Successió, el rei Felip V va voler suprimir la consideració de Primada a l’Església de Tarragona mitjançant una pragmàtica datada el mes de juliol de 1722. Un any abans d’aquell afer l’arquebisbe Miquel Joan de Taberner i Rubí havia fet gravar a la seva lauda sepulcral “Hispaniae Primatis Archiepiscopus”.

Aquella pretensió del monarca va ser recorreguda davant la Santa Seu i davant el propi Real Consejo, i es va aconseguir que la referida pragmàtica fos declarada sense efecte. I així va ser, realment, com ho prova el document de col·locació de la primera pedra de la capella de Santa Tecla, on, entre d’altres coses, l’arquebisbe Jaume de Cortada i Bru, va fer constar la seva dignitat d’“Hispaniarum Primate”.

Posteriorment, la primacia de l’Església de Tarragona ha estat reconeguda en diverses ocasions. Així, per exemple, a l’arquebisbe Francesc Fleix i Solans li va ser assignat lloc entre els primats a les sessions del Concili Ecumènic Vaticà I, celebrat l’any 1869. A la sepultura d’aquest prelat —ubicada a la capella de l’Anunciació— es pot llegir “Exmi. Et Ilmi. D. D. D. Francisci Fleix et Solans, Hispaniarum Primatis.” L’any 1894 el papa Lleó XIII va fer públic el rescripte concedint els honors de Basílica a la Catedral tarragonina, tot remarcant que l’Església de Tarragona va ser “Seu principal de l’Imperi romà en la Península ibèrica, existint des dels primers segles de la fe cristiana l’Església patriarcal i primada de les Espanyes”. En el Concili Vaticà II, els primats ja no ocuparen corporativament un lloc específic.

La qualitat de primat de l’arquebisbe de Tarragona, per tant, mai no ha deixat de ser vigent (l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, per exemple, el considera així). Fins i tot, en dates molt recents, autors eclesials molt coneguts com Mn. Josep M. Ballarín o el P. Manuel de Unciti reconeixien expressament aquesta qualitat en sengles articles a la premsa nacional i estatal.



Didac Bertran Vallvé,

Diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària