Catequesis del Papa

35. L’ESPERANÇA CRISTIANA: MISSIONERS D’ESPERANÇA AVUI


Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi vull parlar del tema «Missioners d’esperança avui». Estic content de fer-ho al començament del mes d’octubre, que a l’Església està dedicat de manera particular a la missió, i també en la festa de Sant Francesc d’Assís, que va ser un gran missioner d’esperança!

De fet, el cristià no és un profeta de la desgràcia. Nosaltres no som profetes de la desgràcia. L’essència del seu missatge és l’oposat, l’oposat a la desgràcia: és Jesús, mort per amor i que Déu va ressuscitar el matí de Pasqua. Aquest és el nucli de la fe cristiana. Si els Evangelis acabessin amb l’enterrament de Jesús, la història d’aquest profeta seria una més de les moltes biografies de personatges heroics que han donat la seva vida per un ideal. L’Evangeli seria aleshores un llibre edificant, fins i tot ple de consol, però no seria un anunci d’esperança.

Però els Evangelis no s’acaben amb el Divendres Sant, van més enllà; i és aquest fragment que segueix allò que transforma les nostres vides. Els deixebles de Jesús estaven desanimats després de la seva crucifixió; aquella roca rodolada davant la porta del sepulcre havia tancat també els tres anys emocionants viscuts per ells amb el Mestre de Natzaret. Semblava que tot s’hagués acabat, i alguns, decebuts i espantats, se n’estaven ja anant de Jerusalem.

Però Jesús ressuscita! Aquest fet inesperat capgira i subverteix el pensament i el cor dels deixebles, perquè Jesús no ressuscita només per a ell mateix, com si la seva resurrecció fos una prerrogativa de la qual n’estigués gelós: si puja cap al Pare és perquè vol que la seva resurrecció sigui participada per tots els éssers humans, i arrossegui cap a dalt tota criatura. I el dia de Pentecosta els deixebles seran transformats per l’alè de l’Esperit Sant. No tindran només una bona notícia per portar-la a tothom, sinó que seran ells mateixos diferents de com eren abans, com si haguessin renascut a una vida nova. La resurrecció de Jesús ens transforma amb la força de l’Esperit Sant. Jesús és viu, està viu enmig nostre, està viu i té aquella força capaç de transformar.

Que n’és, d’agradable, pensar que som anunciadors de la resurrecció de Jesús no sols amb paraules, sinó amb els fets i amb el testimoniatge de la vida! Jesús no vol deixebles capaços només de repetir fórmules apreses de memòria. Vol testimonis: persones que comuniquen esperança amb la seva manera d’acollir, de somriure, d’estimar. Sobretot d’estimar: perquè la força de la resurrecció fa els cristians capaços d’estimar fins i tot quan l’amor sembla haver perdut els motius. És un «més» que habita l’existència cristiana, i que no s’explica simplement amb la força de l’esperit o amb un major optimisme. La fe, l’esperança nostra, no és sols un optimisme; és una altra cosa, més! És com si els creients fossin persones amb un «bocí de cel» més damunt del cap. És bonic això: nosaltres som persones amb un bocí de cel a més damunt del cap, acompanyats per una presència que ningú no pot ni tan sols endevinar.

Així, la tasca dels cristians en aquest món és obrir espais de salvació, com cèl·lules de regeneració capaces de tornar la limfa al que semblava perdut per sempre. Quan el cel està ben ennuvolat, és una benedicció que sap parlar del sol. El veritable cristià és així: no queixós i enrabiat, sinó convençut, per la força de la resurrecció, que cap mal no és infinit, que no hi ha cap nit que no tingui fi, que no hi ha cap home que estigui definitivament equivocat, que no hi ha cap odi que no pugui ser vençut per l’amor.

És cert, a vegades els deixebles pagaran un preu car per aquesta esperança que Jesús els ha donat. Pensem en molts cristians que no van abandonar el seu poble quan va arribar el temps de la persecució. Es van quedar allí, on era incert el futur, on no podien fer projectes de cap mena, es van quedar esperant en Déu. Pensem en els nostres germans, en les nostres germanes de l’Orient Mitjà que donen testimoniatge d’esperança i també ofereixen la vida per aquest testimoniatge. Aquests són cristians autèntics! Aquests porten el cel en el cor, miren més enllà, sempre més enllà. El qui ha tingut la gràcia d’abraçar la resurrecció de Jesús pot esperar l’inesperable. Els màrtirs de tots els temps, amb la seva fidelitat a Crist, estan dient que la injustícia no és la darrera paraula en la vida. En Crist ressuscitat podem continuar esperant. Els homes i les dones que tenen un «per què viure?» resisteixen més que els altres en temps de desgràcia. Però qui té Crist al seu costat realment no té por de res. I per això els cristians, els veritables cristians, no són mai homes fàcils i complaents. La seva bondat no es pot confondre amb un sentit d’inseguretat i de submissió. Sant Pau exhorta Timoteu a sofrir per l’evangeli, i diu: «Déu no ens ha donat un esperit de timidesa, sinó de força, de caritat i de prudència» (2Tm 1,7). Caiguts, s’aixequen sempre.

Heus aquí, estimats germans i germanes, per què el cristià és un missioner d’esperança. No pel seu mèrit, sinó gràcies a Jesús, el gra que, caigut a la terra, mor i porta molt de fruit (cf. Jn 12,24).

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 


431_20171011083659docx