Catequesis del Papa

VIATGE APOSTÒLIC A COLÒMBIA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Com ja sabeu, aquests últims dies he fet el viatge apostòlic a Colòmbia. De tot cor dono gràcies al Senyor per aquest gran regal, i vull renovar la meva expressió de reconeixement al senyor president de la República, que em va acollir amb tanta cortesia; als bisbes colombians que van treballar tant per a preparar aquesta visita, i també a la resta d’autoritats del país i a tots aquells que han col·laborat en la realització d’aquesta visita. I un agraïment especial al poble colombià, que em va acollir amb tant d’afecte i tanta alegria! Un poble alegre entre tant de sofriment, però alegre; un poble amb esperança. Una de les coses que em va impressionar en totes aquestes ciutats, entre la multitud, van ser els pares i mares amb nens, que aixecaven els nens perquè el Papa els beneís, però també amb orgull ensenyaven els seus fills dient: «Aquest és el nostre orgull! Aquesta és la nostra esperança.» Jo vaig pensar: un poble capaç de tenir fills i capaç d’ensenyar-los amb orgull, amb esperança: aquest poble té futur. I em va agradar molt.

D’una manera particular, en aquest viatge he sentit la continuïtat amb els dos Papes que van visitar Colòmbia abans que jo: el beat Pau VI l’any 1968, i sant Joan Pau II l’any 1986. Una continuïtat fortament animada per l’Esperit Sant, que guia els passos del poble de Déu pels camins de la història.

El lema del viatge va ser: «Fem el primer pas», referit al procés de reconciliació que Colòmbia està vivint per a sortir de mig segle de conflicte intern, que ha sembrat sofriment i enemistats, provocant moltes ferides difícils de curar. Però amb l’ajut de Déu, el camí ja ha començat. Amb la meva visita he volgut beneir l’esforç d’aquell poble, confirmar-lo en la fe i en l’esperança i rebre’n el testimoniatge, que és una riquesa per al meu ministeri i per a tota l’Església. El testimoniatge d’aquest poble és una riquesa per a tota l’Església.

Colòmbia —com la major part dels països llatinoamericans— és un país en el qual les arrels cristianes són molt fortes. I si aquest fet fa més agut encara el dolor per la tragèdia de la guerra que ha ferit el país, també constitueix una garantia per a la pau, els fonaments resistents per a la seva reconstrucció, la saba de la seva esperança invencible. És evident que el maligne ha volgut dividir el poble per a destruir l’obra de Déu, però també és evident que l’amor de Crist, la seva Misericòrdia infinita, és més fort que el pecat i que la mort.

Aquest viatge es va fer per a portar la benedicció de Crist, la benedicció de l’Església al desig de vida i de pau que desbordava el cor d’aquella nació: he pogut veure-ho en els ulls de milers i milers d’infants i joves que van omplir la plaça de Bogotà i que vaig trobar arreu; aquella força de vida que també la naturalesa mateixa proclama amb exuberància i biodiversitat. Colòmbia és el segon país del món en biodiversitat. A Bogotà vaig poder trobar tots els bisbes del país del món i també el comitè directiu de la Conferència Episcopal Llatinoamericana. Dono gràcies a Déu per haver pogut abraçar-los i per haver-los donat el meu coratge pastoral per a la seva missió al servei de l’Església sagrament de Crist, la nostra pau i la nostra esperança.

La jornada dedicada de manera particular al tema de la reconciliació, moment culminant de tot el viatge, es va desenvolupar a Villavicencio. Durant el matí hi va haver la gran celebració eucarística, amb la beatificació dels màrtirs Jesús Emilio Jaramillo Monsalbe, bisbe, i Pedro María Ramírez Ramos, prevere. A la tarda, la litúrgia especial de reconciliació, simbòlicament orientada al Crist de Bocayá, sense braços i sense cames, mutilat amb el seu poble.

La beatificació dels dos màrtirs va recordar plàsticament que la pau està fonamentada també, i potser sobretot, en la sang de tants testimonis d’amor, de veritat, de justícia i també de màrtirs veritables, assassinats per la seva fe, com els dos abans citats. Escoltar les seves biografies va ser commovedor fins a les llàgrimes: llàgrimes de dolor i d’alegria juntes. Davant les seves relíquies i els seus rostres, el poble sant fidel de Déu va sentir forta la seva identitat, amb dolor, pensant en les moltes, massa víctimes i amb alegria, per la misericòrdia de Déu que s’estén sobre aquells que el temen (cf. Lc 1,50).

«La fidelitat i l’amor es trobaran, / s’abraçaran la justícia i la pau» (Sl 85,11), hem escoltat en començar. Aquest verset del salm conté la profecia d’allò que va passar divendres passat a Colòmbia; la profecia i la gràcia de Déu per tal que aquell poble ferit pugui ressorgir i caminar en una vida nova. Aquestes paraules profètiques, plenes de gràcia, les vam veure encarnades en les històries dels testimonis que van parlar en nom de molts i molts que, a partir de les seves ferides, amb la gràcia de Crist, van sortir d’ells mateixos i es van obrir a l’encontre, al perdó, a la reconciliació.

A Medellín la perspectiva va ser la de la vida cristiana com a discipulat: la vocació i la missió. Quan els cristians es comprometen a fons en el camí del seguiment de Jesucrist, es converteixen veritablement en sal, llum i llevat en el món i els fruits són abundants. Un d’aquests fruits són les Llars, és a dir, les cases on els nens i els nois ferits per la vida poden trobar una nova família, on són estimats, acollits, protegits i acompanyats. I una altres fruits, abundants com raïms, són les vocacions a la vida sacerdotal i consagrada, que he pogut beneir i animar amb alegria en un encontre inoblidable amb els consagrats i els seus familiars.

I finalment, a Cartagena, la ciutat de sant Pere Claver, apòstol dels esclaus, el «focus» es va centrar en la promoció de la persona humana i dels seus drets fonamentals. Sant Pere Claver, com més recentment santa Maria Bernarda Bütler, van donar la vida pels més pobres i marginats i així vam mostrar la vida de la veritable revolució, aquella evangèlica, no ideològica, que allibera realment les persones i les societats de l’esclavatge d’ahir i, per desgràcia, també d’avui. En aquest sentit, «fer el primer pas» —el lema del viatge— significa acostar-se, inclinar-se, tocar la carn del germà ferit i abandonat. I fer-ho amb Crist, el Senyor convertit en esclau per nosaltres. Gràcies a ell hi ha esperança, perquè ell és la misericòrdia i la pau.

Confio de nou Colòmbia i el seu estimat poble a la Mare, Nostra Senyora de Chiquinquirá, que vaig poder venerar a la Catedral de Bogotà. Que amb l’ajut de Maria cada colombià pugui fer cada dia el primer pas envers el germà i la germana i així construir junts, dia a dia, la pau en l’amor, en la justícia, en la veritat.

 


431_20170918105557.doc