Catequesis del Papa

28. L’ESPERANÇA CRISTIANA - L’ESPERANÇA, LA FORÇA DELS MÀRTIRS


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui reflexionem sobre l’esperança cristiana com a força dels màrtirs. Quan, a l’Evangeli, Jesús envia els seus deixebles en missió, no els enganya amb miratges d’èxit fàcil; al contrari, els adverteix clarament que l’anunci del Regne de Déu comporta sempre una oposició. I utilitza també una expressió extrema: «Tothom us odiarà» —odiarà— «per causa del meu nom» (Mt 10,22). Els cristians estimen, però no sempre són estimats. Immediatament Jesús ens posa davant d’aquesta realitat: en una mesura més o menys forta, la professió de la fe es fa en un clima d’hostilitat.

Els cristians són, doncs, homes i dones «a contracorrent». És normal: perquè el món està marcat pel pecat, que es manifesta en diverses formes d’egoisme i d’injustícia; qui segueix el Crist camina en direcció contrària. No per un esperit polèmic, sinó per fidelitat a la lògica del Regne de Déu, que és una lògica d’esperança, i es tradueix en un estil de vida fonamentat en la paraula de Jesús.

I la primera indicació és la pobresa. Quan Jesús envia els seus en missió, sembla que es preocupi més de «despullar-los» que no pas de vestir-los! De fet, un cristià que no sigui humil i pobre, desprès de les riqueses i del poder i sobretot desprès de si mateix, no s’assembla a Jesús. El cristià recorre el seu camí per aquest món amb l’essencial per al camí, però amb el cor ple d’amor. La veritable derrota per a ell o per a ella és caure en la temptació de la venjança i de la violència, responent el mal amb el mal. Jesús ens diu: «Jo us envio com ovelles enmig de llops» (Mt 10,16). Doncs sense boca, sense ungles, sense armes. El cristià més aviat haurà de ser prudent, a vegades fins i tot astut: aquestes són virtuts acceptades per la lògica evangèlica. Però la violència mai. Per vèncer el mal no es poden compartir els mètodes del mal.

L’única força del cristià és l’Evangeli. En temps difícils, s’ha de creure que Jesús va al davant nostre, i no deixa d’acompanyar els seus deixebles. La persecució no és una contradicció a l’Evangeli, sinó que en forma part: si han perseguit el nostre Mestre, com podem esperar que se’ns estalviï la lluita? Però, enmig de la tempesta, el cristià no ha de perdre mai l’esperança, pensant que ha estat abandonat. Jesús tranquil·litza els seus dient: «Pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats» (Mt 10,30). Ve a dir que cap dels sofriments de l’home, ni els més petits i amagats, no són invisibles als ulls de Déu. Déu veu, i sens dubte protegeix, i donarà el seu rescat. En efecte, enmig nostre hi ha algú que és més fort que el mal, més fort que la màfia de grups foscos, de qui es beneficia amb la pell dels desesperats, de qui aixafa els altres amb prepotència… Algú que escolta sempre la veu de la sang d’Abel que crida des de la terra.

Els cristians han de mantenir-se sempre, per tant, a «l’altre costat» del món, el que Déu ha elegit: no perseguidors, sinó perseguits; no arrogants, sinó humils; no venedors de fum, sinó sotmesos a la veritat; no impostors, sinó honestos.

Aquesta fidelitat a l’estil de Jesús —que és un estil d’esperança— fins a la mort, va ser anomenat pels primers cristians amb un nom bellíssim: martiri, que significa ‘testimoni’. Hi havia tantes possibilitats, ofertes pel vocabulari: se’n podia dir heroisme, abnegació, sacrifici d’un mateix. I en canvi els primers cristians l’han anomenat amb un nom que fa olor de deixebles. Els màrtirs no viuen per a ells, no lluiten per defensar les seves idees, i accepten haver de morir només per fidelitat a l’evangeli. El martiri no és ni tan sols l’ideal suprem de la vida cristiana, perquè damunt d’això hi ha la caritat, és a dir l’amor a Déu i al proïsme. Ho diu molt bé l’apòstol Pau en l’himne a la caritat, entesa com l’amor a Déu i al proïsme; ho diu molt bé l’apòstol Pau: «Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria» (1Co 13,3). Repugna als cristians la idea que els qui se suïciden puguin ser anomenats «màrtirs»: no hi ha res en la seva fi que pugui assemblar-se a l’actitud dels fills de Déu.

A vegades, llegint les històries de molts màrtirs d’ahir i d’avui —que són més nombrosos que els màrtirs dels primers temps—, ens sorprèn la fortalesa amb què han afrontat la prova. Aquesta fortalesa és el signe de la gran esperança que els animava: l’esperança certa que res ni ningú no els podia separar de l’amor de Déu que se’ns dóna en Jesucrist (cf. Rm 8,38-39).

Que Déu ens doni sempre la força de ser els seus testimonis. Que ens doni viure l’esperança cristiana sobretot en el martiri ocult de fer bé i amb amor els nostres deures de cada dia. Gràcies.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20170727081555.doc