Catequesis del Papa

25. L’ESPERANÇA CRISTIANA - LA PATERNITAT DE DÉU FONT DE LA NOSTRA ESPERANÇA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Hi havia alguna cosa de fascinant en la pregària de Jesús, tan fascinant que un dia els seus deixebles li van demanar que els ho expliqués. L’episodi es troba a l’Evangeli de Lluc, que és l’evangelista que ha explicat més i millor el misteri de Crist «pregant»: el Senyor pregava. Els deixebles de Jesús estaven impressionats pel fet que ell, especialment al matí i al vespre, es retirés en soledat i «s’immergís» en la pregària. I per això, un dia, ells li demanen que els ensenyi també a ells a pregar (cf. Lc 11,1).

És llavors que Jesús els transmet la que s’ha convertit en la pregària cristiana per excel·lència: el Parenostre. De fet, Lluc, en comparació amb Mateu, ens dóna la pregària de Jesús en una forma una mica abreujada que comença simplement amb la invocació «Pare» (v. 2).

Tot el misteri de la pregària cristiana es resumeix aquí, en aquesta paraula: tenir el valor d’anomenar Déu amb el nom de Pare. Ho afirma també la litúrgia quan, convidant-nos a la recitació comunitària de la pregària de Jesús, fa servir l’expressió «gosem dir».

De fet, anomenar Déu amb el nom de «Pare» no és una conclusió evident. Estaríem inclinats a fer servir títols més elevats, que ens semblen més respectuosos de la seva transcendència. En canvi, invocar-lo com a «Pare» ens posa en una relació de confiança amb ell, com un infant que s’adreça al seu pare, sabent que és estimat i cuidat per ell. Aquesta és la gran revolució que el cristianisme imprimeix en la psicologia religiosa de l’home. El misteri de Déu, que sempre ens fascina i ens fa sentir petits, ja no ens fa por, no ens aixafa, no ens angoixa. Aquesta és una revolució difícil d’acollir per part del nostre esperit humà: tant és així que fins i tot en les narracions de la Resurrecció es diu que les dones, després d’haver vist la tomba buida i l’àngel, «van fugir, plenes d’esglai i temoroses […], perquè tenien por» (Mc 16,8). Però Jesús ens revela que Déu és un Pare bo, i ens diu: «No tingueu por!»

Pensem en la paràbola del pare misericordiós (cf. Lc 15,11-32). Jesús parla d’un pare que només sap estimar els seus fills; un pare que no castiga el fill per la seva arrogància i que és capaç fins i tot de donar-li la seva part de l’herència i de deixar-lo marxar de casa. Déu és Pare, diu Jesús, però no a la manera humana, perquè no hi ha cap pare en aquest món que es comporti com el protagonista d’aquesta paràbola. Déu és Pare a la seva manera: bo, indefens davant el lliure albir de l’home, capaç només de conjugar el verb «estimar». Quan el fill rebel, després d’haver-s’ho malgastat tot, retorna finalment a la casa pairal, aquell pare no aplica criteris de justícia humana, sinó que sent abans de res la necessitat de perdonar, i amb la seva abraçada fa entendre al fill que durant aquell llarg temps d’absència ell li ha fet falta, ha fet falta dolorosament al seu amor de pare.

Quin misteri més insondable és un Déu que alimenta aquest tipus d’amor en el tracte amb els seus fills!

Potser és per aquesta raó que, evocant el nucli del misteri cristià, l’apòstol Pau no pot estar-se de traduir al grec una paraula que Jesús, en arameu, pronunciava: «abbà». Dues vegades sant Pau, en les seves cartes (cf. Rm 8,15; Gal 4,6), toca aquest tema, i dues vegades deixa aquesta paraula sense traduir, de la mateixa manera que va florir en els llavis de Jesús, «abbà», una paraula encara més íntima respecte a «pare», i que algú tradueix com a «papà, pare».

Estimats germans i germanes, mai no estem sols. Podem estar lluny, enemistats, podem fins i tot professar-nos «sense Déu». Però l’Evangeli de Jesucrist ens revela que Déu no pot estar sense nosaltres: ell no serà mai un Déu «sense l’home»; és ell, que no pot estar sense nosaltres, i això és un gran misteri! Déu no pot ser Déu sense l’home: quin gran misteri que és això! I aquesta certesa és la font de la nostra esperança, que trobem present en totes les invocacions del Parenostre. Quan necessitem ajut, Jesús no ens diu que ens resignem i que ens tanquem en nosaltres mateixos, sinó que en diu que ens adrecem al Pare i que l’hi demanem amb confiança. Totes les nostres necessitats, des d’aquelles més evidents i quotidianes com l’alimentació, la salut, el treball, fins a la de ser perdonats i sostinguts en les temptacions, no són el mirall de la nostra soledat: hi ha un Pare que sempre ens mira amb amor i que sens dubte no ens abandona.

Ara us faig una proposta: tothom té molts problemes i moltes necessitats. Pensem una mica, en silenci, en aquests problemes i en aquestes necessitats. Pensem també en el Pare, en el nostre Pare, que no pot estar sense nosaltres, i que ara ens està mirant. I tots junts, amb confiança i esperança, preguem: «Pare nostre, que esteu en el cel…»

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20170620090529.doc