Catequesis del Papa

24. L’ESPERANÇA CRISTIANA - L’ESPERIT SANT ENS FA VIURE PLENS D’ESPERANÇA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Pocs dies abans de la solemnitat de la Pentecosta no podem deixar de parlar de la relació que hi ha entre l’esperança cristiana i l’Esperit Sant. L’Esperit és el vent que ens empeny cap endavant, que ens manté en marxa, que ens fa sentir pelegrins i forasters i no ens permet jeure i convertir-nos en un poble «sedentari».

La Carta als Hebreus compara l’esperança a una àncora (cf. 6,18-19), i a aquesta imatge podem afegir-hi la de la vela. Si l’àncora és el que dóna a la barca la seguretat i la manté «ancorada» enmig de les ones del mar, la vela en canvi és el que la fa anar endavant i avançar sobre les aigües. L’esperança és realment com una vela: recull el vent de l’Esperit Sant i el transforma en força motriu que empeny la barca, segons els casos, al mar o a terra.

L’apòstol Pau conclou la seva Carta als Romans amb aquest desig: sentiu bé, escolteu bé quin desig més bonic: «Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant» (15,13). Pensem una mica en el contingut d’aquest desig tan bonic.

L’expressió «Déu de l’esperança» no vol dir només que Déu és l’objecte de la nostra esperança, és a dir aquell que esperem aconseguir un dia en la vida eterna; vol dir també que Déu és aquell que ja ara ens dóna esperança, de fet ens fa «joiosos en l’esperança» (Rm 12,12): joiosos ara en l’espera, i no sols esperant estar joiosos. És la joia d’esperar i no esperar tenir joia, ja avui. «Mentre hi ha vida, hi ha esperança», diu una dita popular; i és veritat també el contrari: mentre hi ha esperança, hi ha vida. Els homes necessiten esperança per viure i necessiten l’Esperit Sant per esperar.

Sant Pau —ho hem sentit— atribueix a l’Esperit Sant la capacitat de fer-nos fins i tot «vessar d’esperança». Vessar d’esperança significa no desanimar-se mai; significa esperar «contra tota esperança» (Rm 4,18), és a dir esperar fins i tot quan no hi ha motius humans per esperar, com va ser per Abraham quan Déu li va demanar que sacrifiqués el seu únic fill, Isaac, i com ho va ser, encara més, per a la Verge Maria al peu de la creu de Jesús.

L’Esperit Sant fa possible aquesta esperança invencible donant-nos el testimoni interior que som fills de Déu i els seus hereus (cf. Rm 8,16). Com podria, aquell que ens ha donat el seu Fill propi, no donar-nos la resta juntament amb ell? (cf. Rm 8,32) «L’esperança —germans i germanes— no defrauda: l’esperança no decep, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors mitjançant l’Esperit Sant que ens ha estat donat» (Rm 5,5). Per això no decep, perquè és l’Esperit Sant dins nostre que ens empeny a anar endavant, sempre! I per això l’esperança no defrauda.

I encara més: l’Esperit Sant no ens fa ser només capaços d’esperar, sinó també ser sembradors d’esperança, ser també nosaltres —com ell i gràcies a ell— «paràclits», és a dir encoratjadors i defensors dels germans, sembradors d’esperança. Un cristià pot sembrar amargors, pot sembrar perplexitats, i això no és cristià, i qui fa això no és un bon cristià. Sembra esperança: sembra oli d’esperança, sembra perfum d’esperança i no vinagre d’amargor i de des-esperança. El beat cardenal Newman, en un discurs seu, deia als fidels: «Instruïts pel nostre sofriment mateix, pel nostre dolor mateix, de fet, pels nostres pecats mateixos, nosaltres tindrem la ment i el cor preparats per a tota obra d’amor vers els qui en tenen necessitat. Serem, segons la nostra capacitat, encoratjadors a imatge del Paràclit —és a dir de l’Esperit Sant—, i en tots els sentits que aquesta paraula comporta: advocats, ajudants, portadors de reconfort. Les nostres paraules i els nostres consells, la nostra manera de fer, la nostra veu, la nostra mirada, seran amables i tranquil·litzants» (Parochial and plain Sermons, vol. V, Londres 1870, p. 300s.). I són sobretot els pobres, els marginats, els no estimats, els qui necessiten que algú els faci per a ells de «paràclit», és a dir animadors i defensors, com l’Esperit Sant ho fa amb cada un de nosaltres, que som aquí a la Plaça, animador i defensor. Nosaltres hem de fer el mateix amb els més necessitats, amb els més marginats, amb aquells que pateixen més necessitats, els que pateixen més. Defensors i animadors!

L’Esperit Sant alimenta l’esperança no sols en el cor dels homes, sinó també en tota la creació. Diu l’apòstol Pau —això sembla una mica estrany, però és veritat que també la creació «està esperant amb gran interès» l’alliberament i «gemega i pateix» com en els dolors d’un part (cf. Rm 8,20-22). «L’energia capaç de moure el món no és una força anònima i cega, sinó que és l’acció de l’Esperit de Déu que “planava sobre les aigües” (Gn 1,2) a l’inici de la creació» (Benet XVI, Homilia, 31 maig 2009). Això també ens porta a respectar la creació: no es pot desfigurar una imatge sense ofendre l’artista que l’ha creada.

Germans i germanes, que la propera festa de Pentecosta —que és l’aniversari de l’Església— ens trobi units en la pregària, amb Maria, la Mare de Jesús i Mare nostra. I que el do de l’Esperit Sant ens faci abundar en l’esperança. Us diré més: que ens faci compartir esperança amb tots aquells que estan més necessitats, que estan més marginats, i per a tots aquells que tenen necessitats. Gràcies.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20170605122927.doc