Catequesis del Papa

18. L’ESPERANÇA CRISTIANA – ESPERANÇA DEL MÓN I ESPERANÇA DE LA CR


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Diumenge passat vam fer memòria de l’entrada de Jesús a Jerusalem, entre les aclamacions joioses dels deixebles i d’una gran multitud. Aquella gent tenia posada en Jesús moltes esperances: molts esperaven d’ell miracles i grans senyals, manifestacions de poder i fins i tot la llibertat dels enemics que els havien ocupat. Qui de tots ells hauria imaginat que al cap de poc Jesús seria humiliat, condemnat i mort en creu? Les esperances terrenals d’aquella gent van quedar frustrades davant la creu. Però nosaltres creiem que justament en el Crucificat reneix la nostra esperança. Esperances terrenals frustrades davant la creu però renascudes en esperances noves, aquelles que duren per sempre. És una esperança diferent, la que neix de la creu. És una esperança diferent d’aquella que ens decep, d’aquella del món. Però de quina esperança es tracta? Quina esperança neix de la creu?

Ens pot ajudar a entendre-ho allò que diu Jesús justament després d’entrar a Jerusalem: «En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). Provem de pensar en un gra o en una llavor que cau a terra. Si queda tancat en ell mateix, no passa res; però si es trenca, si s’obre, llavors dóna vida a una espiga, a un brot, després a una planta i la planta donarà fruit.

Jesús ha portat al món una esperança nova i ho ha fet a la manera de la llavor: s’ha fet petit petit, com un gra; ha deixat la seva glòria celestial per venir entre nosaltres: ha «caigut a la terra». Però encara no n’hi ha prou. Per a donar fruit Jesús ha viscut l’amor fins al final, deixant-se trencar per la mort com una llavor es deixa trencar sota la terra. I just allí, en el punt extrem del seu abaixament —que és també el punt més alt de l’amor— floreix l’esperança. Algun de vosaltres pregunta: «Com neix l’esperança?» De la creu. Mira la creu, mira el Crist crucificat i d’allí t’arribarà l’esperança que no desapareix més, aquella que dura fins la vida eterna.» I aquesta esperança neix de la força de l’amor: perquè l’amor que «tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13,7), l’amor que és la vida de Déu ha renovat tot això que ha aconseguit. Així, per Pasqua, Jesús ha transformat el nostre pecat en perdó, prenent-lo damunt seu. Escolteu bé com és la transformació que fa la Pasqua: Jesús transforma el nostre pecat en perdó, la nostra mort en resurrecció, la nostra por en confiança. I això perquè allí, a la creu, neix i reneix sempre la nostra esperança, perquè amb Jesús tota la nostra foscor pot ser transformada en llum, tota derrota en victòria, tot desànim en esperança. Tot: sí, tot. L’esperança ho supera tot, perquè neix de l’amor de Jesús que s’ha fet com un gra que cau a terra per donar vida i d’aquella vida plena d’amor en ve l’esperança.

Quan escollim l’esperança de Jesús, de mica en mica descobrim que la manera vencedora de viure és la de la llavor, de l’amor humil. No hi ha un altre camí per a vèncer el mal i donar esperança al món. I podeu dir-me: «No, és una lògica de pèrdua, perquè qui estima perd poder.» Ho heu pensat, això? Qui estima perd poder; qui dóna, es desprèn d’alguna cosa, i estimar és un do. En realitat la lògica de la llavor que mor, de l’amor humil, és el camí de Déu, i només aquest camí dóna fruit. Ho veiem també en nosaltres: posseir empeny sempre a voler una altra cosa: quan tinc una cosa en vull una de més gran, i així successivament, i mai no estic satisfet. I Jesús ho diu de manera neta: «Els qui estimen la pròpia vida, la perden» (Jn 12,25). Tu sigues voraç, mira de tenir moltes coses… però ho perdràs tot, fins i tot la teva vida. És a dir: qui s’estima ell mateix i viu per als seus interessos confia només en ell mateix i perd. El qui en canvi ho accepta, està disponible i es dóna, viu a la manera de Déu: llavors és guanyador, se salva ell mateix i els altres, sembra llavors d’esperança per al món. És bonic ajudar els altres, servir els altres… Potser ens cansarem! Però la vida és així i el cor s’omple de joia i d’esperança. Això és amor i esperança junts: servir i donar.

Certament, aquest amor veritable passa per la creu, el sacrifici, com ho fa Jesús. La creu és el pas obligat, però no és la meta, és un pas: la meta és la glòria, com ens ho mostra la Pasqua. I aquí ens ve al cap una altra imatge bellíssima, que Jesús ha deixat als deixebles durant el darrer Sopar. Diu: «La dona, quan ha d’infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser» (Jn 16,21). Això: donar la vida, no posseir-la. I això és el que fan les mares: donen una altra vida, pateixen, però després estan contentes, felices perquè han donat a llum una altra vida. Dóna joia; l’amor dóna a la creu la vida i fins i tot dóna sentit al dolor. L’amor és el motor que fa caminar endavant la nostra esperança. Ho repeteixo: l’amor és el motor que fa caminar endavant la nostra esperança. I cadascun de nosaltres pot preguntar-se: «Estimo? Aprenc a estimar? Aprenc cada dia a estimar més?», perquè l’amor és el motor que fa tirar endavant la nostra esperança.

Benvolguts germans i germanes, en aquests dies, dies d’amor, deixem-nos envoltar pel misteri de Jesús que, com un gra, morint ens dóna vida. Ell és la llavor de la nostra esperança. Contemplem el Crucificat, de qui sorgeix l’esperança. De mica en mica entendrem que esperar amb Jesús és aprendre a veure ja a partir d’ara la planta en la llavor, la Pasqua en la creu, la vida en la mort. Voldria ara donar-vos uns deures per a fer a casa. A tots ens farà bé aturar-nos davant el Crucifix —tots vosaltres en teniu algun a casa—, mirar-lo i dir-li: «Amb tu res no s’ha perdut. Amb tu puc sempre esperar. Tu ets la meva esperança.» Imaginem ara el Crucifix i tots junts diguem a Jesús crucificat tres vegades: «Tu ets la meva esperança.» Tots: «Tu ets la meva esperança.» Més fort! «Tu ets la meva esperança.» Gràcies.

 


431_20170420052922.doc