Catequesis del Papa

17. L’ESPERANÇA CRISTIANA – DONAR RAÓ DE LA NOSTRA ESPERANÇA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La Primera carta de l’apòstol Pere porta damunt seu una càrrega extraordinària! Cal llegir-la una, dues, tres vegades per a comprendre aquesta càrrega extraordinària: aconsegueix infondre gran consol i pau, fent percebre de quina manera el Senyor és sempre a prop nostre i no ens abandona mai, sobretot en les fases més delicades i difícils de la nostra vida. Però, quin és el secret d’aquesta Carta, i de manera particular el passatge que acabem d’escoltar (cf. 1Pe 3,8-17)? Aquesta és una pregunta. Sé que vosaltres avui agafareu el Nou Testament, buscareu la Primera carta de Pere i la llegireu a poc a poc, ben a poc a poc, per a entendre el secret i la força d’aquesta Carta. Quin és aquest secret?

El secret es troba en el fet que aquest escrit té les seves arrels directament en la Pasqua, en el cor del misteri que estem a punt de celebrar, fent-nos així percebre tota la llum i l’alegria que es desprèn de la mort i resurrecció de Crist. Crist veritablement ha ressuscitat, i aquesta és una bonica salutació per a donar-nos el dia de Pasqua: «Crist ha ressuscitat! Crist ha ressuscitat!», com ho fan molts pobles. Recordar-nos que Crist ha ressuscitat, que està viu entre nosaltres, que està viu i habita en cada un de nosaltres. És per això que sant Pere ens convida amb força a adorar-lo en els nostres cors (cf. v. 15). Allí el Senyor ha establert la seva residència en el moment del nostre baptisme, des d’allí continua renovant-nos a nosaltres i a la nostra vida, omplint-nos del seu amor i de la plenitud de l’Esperit. Heus aquí, doncs, per què l’Apòstol ens aconsella donar raó de l’esperança que hi ha en nosaltres (cf. v. 15): la nostra esperança no és un concepte, no és un sentiment, no és un mòbil, una muntanya de riqueses! La nostra esperança és una Persona, és el Senyor Jesús que reconeixem viu i present en nosaltres i en els nostres germans, perquè Crist ha ressuscitat. Els pobles eslaus quan se saluden, en comptes de dir «bon dia», «bona tarda», els dies de Pasqua se saluden amb aquest «Crist ha ressuscitat!», «Christos voskese!» diuen entre ells, i estan feliços de dir-ho! I aquest és el «bon dia» i el «bona tarda» que es donen: «Crist ha ressuscitat!»

Hem de comprendre, doncs, que d’aquesta esperança no s’ha de donar tant raó a nivell teòric, de paraula, sinó sobretot amb el testimoniatge de vida, i que això sigui tant dins la comunitat cristiana com a fora. Si Crist està viu i viu en nosaltres, en el nostre cor, llavors hem de deixar també que es faci visible, no l’hem d’amagar, i deixar que actuï en nosaltres. Això significa que el Senyor Jesús ha de convertir-se sempre cada vegada més en el nostre model: model de vida, i que nosaltres hem d’aprendre a comportar-nos com ell ho ha fet. Fer el que feia Jesús. L’esperança que habita en nosaltres, doncs, no pot restar amagada dins nostre, en el nostre cor: seria una esperança dèbil, que no té el valor de sortir a fora i fer-se veure; sinó que la nostra esperança, com s’observa en el Salm 33 citat per Pere, ha de sortir necessàriament a fora, prenent la forma exquisida i inconfusible de la dolçor, del respecte, de la benvolença envers el proïsme, arribant fins i tot a perdonar qui ens fa mal. Una persona que no té esperança no aconsegueix perdonar, no aconsegueix donar el consol del perdó i tenir el consol de perdonar. Sí, perquè així ho ha fet Jesús, i així ho continua fent a través dels qui li deixen espai dins el seu cor i a la seva vida, amb la consciència que el mal no es venç amb el mal, sinó amb la humilitat, la misericòrdia i la docilitat. Els mafiosos pensen que el mal es pot vèncer amb el mal, i així desencadenen la venjança i fan moltes coses que tots nosaltres sabem. Però no coneixen què és la humilitat, la misericòrdia i la docilitat. I per què? Perquè els mafiosos no tenen esperança. Penseu-hi.

Heus aquí el motiu pel qual sant Pere afirma que «val més sofrir […] per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal» (v. 17): això no vol dir que estigui bé sofrir, sinó que, quan sofrim pel bé, estem en comunió amb el Senyor, el qual ha acceptat patir i ser clavat a la creu per la nostra salvació. Quan, doncs, també nosaltres, en les situacions més petites o més grans de la nostra vida, acceptem sofrir pel bé, és com si escampéssim entorn nostre llavors de resurrecció, llavors de vida, i féssim resplendir en la foscor la llum de la Pasqua. És per això que l’Apòstol ens exhorta a respondre «beneint» (cf. v. 9): la benedicció no és una formalitat, no és sols un signe de cortesia, sinó un do gran que nosaltres en primer lloc hem rebut i que tenim la possibilitat de compartir amb els germans. És l’anunci de l’amor de Déu, un amor desmesurat, que no s’exhaureix, que no desapareix i que constitueix el veritable fonament de la nostra esperança. Estimats amics, comprenguem també per què l’apòstol Pere ens anomena «feliços», quan hauríem «de sofrir pel fet de ser justos» (cf. v. 13). No és només per una raó moral o ascètica, sinó que és perquè cada vegada que nosaltres ens posem de part dels darrers i dels marginats o que no responem al mal amb el mal, sinó perdonant, sense venjança, perdonant i beneint, cada vegada que fem això nosaltres resplendim com signes vius i lluminosos d’esperança, convertint-nos així en instrument de consol i de pau segons el cor de Déu. I així continuem endavant amb la dolcesa, la docilitat, l’amabilitat i fent fins i tot el bé als qui no ens volen bé, o ens fan mal. Endavant!

CRIDES

El meu pensament va dirigit en aquest moment al greu atemptat de fa uns dies al metro de Sant Petersburg, que ha provocat víctimes i desconcert en la població. Mentre encomano a la misericòrdia de Déu tots aquells que han desaparegut tràgicament, expresso la meva proximitat espiritual als seus familiars i a tots els qui sofreixen a causa d’aquest dramàtic esdeveniment. Assistim aterrits als darrers esdeveniments de Síria. Expresso la meva ferma desaprovació per la inacceptable massacre esdevinguda ahir a la província d’Idlib, on han estat assassinades desenes de persones inermes, entre les quals hi ha molts infants. Reso per les víctimes i les seves famílies i faig una crida a la consciència dels qui tenen responsabilitats polítiques, a nivell local i internacional, perquè acabi aquesta tragèdia i s’ofereixi alleujament a aquesta estimada població que està extenuada des de fa molt de temps per la guerra. Animo també els esforços dels qui, malgrat la inseguretat i en la desesperança, s’esforcen a fer arribar ajuda als habitants d’aquesta regió.

 


431_20170420052509.doc