Catequesis del Papa

16. L’ESPERANÇA CRISTIANA – L’ESPERANÇA CONTRA TOTA ESPERANÇA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

El passatge de la Carta de sant Pau als romans que acabem d’escoltar ens fa un gran regal. De fet, estem acostumats a reconèixer en Abraham el nostre pare en la fe; avui l’Apòstol ens fa entendre que Abraham és per a nosaltres pare en l’esperança, no sols pare de la fe, sinó pare en l’esperança. I això perquè en la seva situació podem ja acollir un anunci de la Resurrecció, de la vida nova que venç el mal i la mort mateixa.

En el text es diu que Abraham va creure en el Déu que «fa reviure els morts i crida a l’existència allò que no existia» (Rm 4,17); i després es concreta: «No va defallir en la fe tot i saber que, als seus quasi cent anys, ja tenia el cos esmorteït, com mortes estaven les entranyes de Sara» (Rm 4,19). Aquesta és l’experiència que som cridats a viure també nosaltres. El Déu que es revela a Abraham és el Déu que salva, el Déu que fa sortir de la desesperació i de la mort, el Déu que crida a la vida. En la història d’Abraham tot es converteix en un himne al Déu que crida a la vida. En la història d’Abraham tot es converteix en un himne al Déu que allibera i regenera, tot es converteix en profecia. I es converteix per nosaltres, per a nosaltres que ara reconeixem i celebrem el compliment de tot això en el misteri de la Pasqua. Déu de fet «va ressuscitar d’entre els morts Jesús» (Rm 4,24), perquè també nosaltres puguem passar en ell de la mort a la vida. I realment llavors Abraham bé pot anomenar-se «pare d’una multitud de pobles», perquè resplendeix com a anunci d’humanitat nova —nosaltres!—, rescatada per Crist del pecat i de la mort i introduïda una vegada per sempre en l’abraçada de l’amor de Déu.

En aquest punt, Pau ens ajuda a focalitzar l’estreta unió entre la fe i l’esperança. Ell de fet afirma que Abraham, «esperant contra tota esperança, va creure» (Rm 4,18). La nostra esperança no se sosté en raonaments, previsions i garanties humanes, i es manifesta allí on no hi ha més esperança, on no hi ha res més en què esperar, precisament com succeeix per a Abraham, davant la seva mort imminent i l’esterilitat de la seva dona Sara. S’acosta el final per a ells, no podia tenir fills, i en aquesta situació, Abraham va creure i va tenir esperança contra tota esperança. I això és gran! La gran esperança està arrelada en la fe, i precisament per això és capaç d’anar més enllà de tota esperança. Sí, perquè no es fonamenta en la nostra paraula, sinó sobre la Paraula de Déu. També en aquest sentit, doncs, som cridats a seguir l’exemple d’Abraham, el qual, fins i tot davant l’evidència d’una realitat que sembla destinada a la mort, es fia de Déu, «del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès» (Rm 4,21). M’agradaria fer-vos una pregunta: nosaltres, tots nosaltres, estem convençuts d’això? Estem convençuts que Déu ens estima i que tot això que ens ha promès està disposat a complir-ho? Però pare, quant hem de pagar per això? Només hi ha un preu: «Obrir el cor.» Obriu els vostres cors i aquesta força de Déu us portarà endavant, farà coses miraculoses i us ensenyarà què és l’esperança. Aquest és l’únic preu: obrir el cor a la fe i ell farà la resta.

Aquesta és la paradoxa i al mateix temps l’element més fort, més alt de la nostra esperança!, una esperança fonamentada en la promesa que des del punt de vista humà sembla incerta i imprevisible, però que no desapareix ni davant la mort, quan qui promet és el Déu de la Resurrecció i de la vida. Això no ho promet una persona qualsevol! Qui ho promet és el Déu de la Resurrecció i de la vida.

Estimats germans i germanes, demanem avui al Senyor la gràcia de romandre ferms no tant en les nostres seguretats, en les nostres capacitats, sinó en l’esperança que brolla de la promesa de Déu, com a veritables fills d’Abraham. Quan Déu promet, compleix allò que promet. Mai no falta a la seva paraula. I llavors la nostra vida assumirà una llum nova, en la consciència que aquell que ha ressuscitat el seu Fill ens ressuscitarà també a nosaltres i ens farà realment una sola cosa amb ell, junt a tots els nostres germans en la fe. Tots nosaltres creiem. Avui som tots a la plaça, lloem el Senyor, cantarem el parenostre, després rebrem la benedicció… Això passa, però aquesta és també una promesa d’esperança. Si nosaltres avui tenim el cor obert, us asseguro que tots nosaltres ens trobarem a la plaça del Cel que mai no passa, per a sempre. Aquesta és la promesa de Déu i aquesta és la nostra esperança si nosaltres obrim els nostres cors.

Gràcies.

 


431_20170406101401.doc