Catequesis del Papa

14. L’ESPERANÇA CRISTIANA - ALEGRES EN L’ESPERANÇA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Sabem bé que el gran manament que ens ha deixat el Senyor Jesús és el d’estimar: estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament i estimar el proïsme com a nosaltres mateixos (cf. Mt 22,37-39), és a dir, estem cridats a l’amor, a la caritat, i aquesta és la nostra vocació més alta, la nostra vocació per excel·lència, a la qual també està unida l’alegria de l’esperança cristiana. Qui estima té l’alegria de l’esperança, d’arribar a trobar el gran amor que és el Senyor.

L’apòstol Pau, en el passatge de la Carta als Romans que acabem d’escoltar, ens adverteix: hi ha el risc que la nostra caritat sigui hipòcrita, que el nostre amor sigui hipòcrita. Ens hem de preguntar doncs: quan s’esdevé aquesta hipocresia? I com podem estar segurs que el nostre amor és sincer, que la nostra caritat és autèntica, que no fingim fer caritat o que el nostre amor no sigui una telenovel·la: amor sincer, fort…?

La hipocresia pot insinuar-se a qualsevol lloc, també en la nostra manera d’estimar. Això es verifica quan el nostre és un amor interessat, mogut per interessos personals; i quants amors interessats hi arriba a haver… quan els serveis caritatius en què sembla que ens esforcem es compleixen per a mostrar-nos a nosaltres mateixos o per a sentir-nos satisfets: «Que en sóc, de bo!» No, això és hipocresia! O fins i tot quan tendim a coses que tinguin «visibilitat» per a fer una demostració de la nostra intel·ligència o de les nostres capacitats. Rere tot això hi ha una idea falsa, enganyosa, és a dir, que, si estimem, és perquè nosaltres som bons; com si la caritat fos una creació de l’home, un producte del nostre cor. La caritat, però, és sobretot una gràcia, un regal, poder estimar és un do de Déu i hem de demanar-lo. I ell el dóna amb gust, si l’hi demanem. La caritat és una gràcia: no consisteix a fer veure el que som, sinó allò que el Senyor ens dóna i que nosaltres lliurement acollim; i no es pot expressar en l’encontre amb els altres si abans no és generada a partir de l’encontre amb el rostre mans i misericordiós de Jesús.

Pau ens convida a reconèixer que som pecadors, i que també la nostra manera d’estimar està marcada pel pecat. Al mateix temps, però, ens fa portadors d’un anunci nou, un anunci d’esperança: el Senyor obre davant nostre un camí d’alliberament, un camí de salvació. És la possibilitat de viure també nosaltres el gran manament de l’amor, de convertir-nos en instruments de la caritat de Déu. I això succeeix quan ens deixem guarir i renovar el cor per Crist ressuscitat. El Senyor ressuscitat que viu entre nosaltres, que viu amb nosaltres, és capaç de guarir el nostre cor: ho fa si nosaltres li ho demanem. És ell qui ens permet, malgrat la nostra petitesa i pobresa, experimentar la compassió del Pare i celebrar les meravelles del seu amor. I s’entén llavors que tot allò que podem viure i fer pels germans no és altra cosa que la resposta a allò que Déu ha fet i continua fent per nosaltres. Encara més, és Déu mateix qui, habitant en el nostre cor i en la nostra vida, continua fent-se proper i servint a tots aquells que trobem cada dia en el nostre camí, començant pels darrers i els més necessitats en els quals ell, en primer lloc, es reconeix.

L’apòstol Pau, doncs, amb aquestes paraules no vol tant renyar-nos, sinó més aviat animar-nos a revifar en nosaltres l’esperança. Tots de fet tenim l’experiència de no viure en plenitud o com caldria el manament de l’amor. Però també aquesta és una gràcia, perquè ens fa comprendre que per nosaltres mateixos no som capaços d’estimar de veritat: necessitem que el Senyor renovi contínuament aquest do en el nostre cor, a través de l’experiència de la seva misericòrdia infinita. És llavors que tornarem a apreciar les petites coses, les coses senzilles, ordinàries; que tornarem a apreciar totes aquestes petites coses de cada dia i serem capaços d’estimar els altres com els estima Déu, volent el seu bé, és a dir, que siguin sants, amics de Déu, i estarem contents per la possibilitat de fer-nos propers a qui és pobre i humil, com Jesús ho fa amb cada un de nosaltres quan som lluny d’ell, de doblegar-nos davant els peus dels germans com ho fa ell, Bon Samarità, amb cada un de nosaltres, amb la seva compassió i el seu perdó.

Estimats germans, això que l’apòstol Pau ens ha recordat és el secret —utilitzo les seves paraules— per estar «amb l’alegria de l’esperança» (cf. Rm 12,12), perquè sabem que en tota circumstància, també en la més adversa, i també a través dels nostres fracassos mateixos, l’amor de Déu mai no falla. I llavors, amb el cor visitat i habitat per la seva gràcia i la seva fidelitat, vivim en l’alegre esperança de retornar als germans, per poc que puguem, l’equivalent del que rebem d’ell cada dia.

 


431_20170329010202.doc