Catequesis del Papa

13. L’ESPERANÇA CRISTIANA – LA QUARESMA CAMÍ D’ESPERANÇA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En aquest dia, Dimecres de Cendra, entrem en el temps litúrgic de la Quaresma. I ja que estem desenvolupant el cicle de catequesi sobre l’esperança cristiana, avui voldria presentar-vos la Quaresma com a camí d’esperança.

En efecte, aquesta perspectiva es fa evident de seguida si pensem que la Quaresma ha estat instituïda en l’Església com a temps de preparació per a la Pasqua, i llavors tot el sentit d’aquest període de quaranta dies pren llum del misteri pasqual vers el qual està orientat. Podem imaginar el Senyor ressuscitat que ens crida per a sortir de les nostres tenebres, i nosaltres que ens posem en camí cap a ell que és la Llum. I la Quaresma és un camí vers Jesús ressuscitat, és un període de penitència, fins i tot de mortificació, però no amb la fi d’ell mateix, sinó amb la finalitat de fer-nos ressuscitar amb Crist, de renovar la nostra identitat baptismal, és a dir, de renéixer novament «des de dalt», des de l’amor de Déu (cf. Joan 3,3). Heus aquí per què la Quaresma és, per la seva naturalesa, temps d’esperança.

Per a comprendre millor què significa això, hem de referir-nos a l’esperança fonamental de l’èxode dels israelites d’Egipte narrada per la Bíblia en el llibre que porta aquest nom: Èxode. El punt de partença és la condició d’esclavatge d’Egipte, l’opressió, els treballs forçats. Però el Senyor no ha oblidat el seu poble i la seva promesa: crida Moisès, amb braç potent, fa sortir els israelites d’Egipte i els guia a través del desert cap a la Terra de la llibertat. Durant aquest camí de l’esclavatge a la llibertat, el Senyor dóna als israelites la llei, per educar-los a estimar-lo com a Senyor únic, i a estimar-se entre ells com germans. L’Escriptura mostra que l’èxode és llarg i complicat: simbòlicament dura quaranta anys, és a dir el temps de vida d’una generació; una generació que, davant les proves del camí, sempre té la temptació de tornar enrere. També tots nosaltres coneixem la temptació de tornar enrere, tots. Però el Senyor roman fidel i aquesta pobra gent, guiada per Moisès, arriba a la Terra promesa. Tot aquest camí es completa amb l’esperança: l’esperança d’aconseguir la terra, i precisament en aquest sentit és un «èxode», una sortida de l’esclavatge a la llibertat. I aquests quaranta dies són també per a tots nosaltres una sortida de l’esclavatge, del pecat, a la llibertat, a l’encontre amb el Crist ressuscitat. Cada pas, cada fatiga, cada prova, cada caiguda i cada recuperació, tot té un sentit dins el projecte de salvació de Déu, que vol per al seu poble la vida i no la mort, l’alegria i no el dolor.

La Pasqua de Jesús és el seu èxode, amb el qual ell ens ha obert la via per aconseguir la vida plena, eterna i santa. Per obrir aquesta via, aquest camí, Jesús ha hagut de despullar-se de la seva glòria, humiliar-se, fer-se obedient fins a la mort, i la mort en creu. Obrir-se el camí cap a la vida eterna li ha costat tota la seva sang i, gràcies a ell, nosaltres estem salvats de l’esclavatge del pecat. Però això no vol dir que ell ho hagi fet tot i que nosaltres no hàgim de fer res, que ell hagi passat per la creu i nosaltres «anem al paradís en carrossa». No és així. La nostra salvació és certament un do seu, però, ja que és una història d’amor, requereix el nostre «sí» i la nostra participació en el seu amor, com ens ho demostra la nostra mare Maria, i després d’ella tots els sants.

La Quaresma viu d’aquesta dinàmica: Crist ens precedeix amb el seu èxode, i nosaltres travessem el desert gràcies a ell i darrere seu. Ell és temptat per nosaltres, i ha vençut el temptador per nosaltres, però també nosaltres hem afrontar les temptacions i superar-les amb ell. Ells ens dóna l’aigua viva del seu Esperit, i a nosaltres ens toca aprofitar la seva font i beure, a través dels sagraments, de la pregària, de l’adoració; ell és la llum que venç les tenebres, i a nosaltres se’ns demana alimentar la petita flama que ens ha estat encomanada el dia del nostre baptisme.

En aquest sentit la Quaresma és «signe sacramental de la nostra conversió» (Missal Romà, Oració col·lecta, I Diumenge de Quaresma); qui fa el camí de la Quaresma està sempre en el camí de la conversió. La Quaresma és signe sacramental del nostre camí de l’esclavatge a la llibertat, que sempre s’ha de renovar. Un camí ardu, com cal que sigui, perquè l’amor costa, però un camí ple d’esperança. Encara més, diria alguna cosa més: l’èxode quaresmal és el camí en el qual l’esperança mateixa es forma. La fatiga de travessar el desert —totes les proves, les temptacions, les il·lusions, els miratges…—, tot això val per a forjar una esperança forta, sòlida, sobre el model de la Mare de Déu, que enmig de les tenebres de la Passió i de la mort del seu Fill va continuar creient i esperant en la seva resurrecció, en la victòria de l’amor de Déu.

Amb el cor obert a aquest horitzó, entrem avui en la Quaresma. Sentint-nos part del poble sant de Déu, iniciem amb alegria aquest camí d’esperança.

 


431_20170310012359.doc