Catequesis del Papa

11. L’ESPERANÇA CRISTIANA - L’ESPERANÇA NO DEFRAUDA (cf. Rm 5,1-5)


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Des que som petits ens ensenyen que presumir no una cosa bonica. A la meva terra, als qui presumeixen els anomenem pavos. I és just, perquè presumir del que s’és o del que es té, a més d’una certa supèrbia, reflecteix també una manca de respecte envers els altres, especialment envers aquells que són més desafortunats que nosaltres. En aquest passatge de la Carta als Romans, però, l’apòstol Pau ens sorprèn, perquè ens exhorta en dues ocasions a presumir. Així, doncs, de què és just presumir? Perquè si ell exhorta a presumir, d’alguna cosa deu ser just presumir. I com és possible fer això sense ofendre els altres, sense excloure ningú?

En el primer cas, som convidats a presumir de l’abundància de la gràcia de la qual estem impregnats en Jesucrist per mitjà de la fe. Pau vol fer-nos entendre que, si aprenem a llegir cada cosa amb la llum de l’Esperit Sant, ens adonarem que tot és gràcia! Tot és do! Si estem atents, de fet, actuant —tant en la història com en la nostra vida— no hi som només nosaltres sinó que sobretot hi ha Déu. Ell és el protagonista absolut, que crea cada cosa com un do d’amor, que teixeix la trama del seu disseny de salvació i que el porta a compliment per nosaltres, mitjançant el seu Fill Jesús. A nosaltres se’ns demana reconèixer tot això, acollir-ho amb gratitud i convertir-ho en motiu de lloança, de benedicció i de gran alegria. Si fem això estem en pau amb Déu i fem experiència de la llibertat. I aquesta pau s’estén després a tots els ambients i a totes les relacions de la nostra vida: estem en pau amb nosaltres mateixos, estem en pau en la família, en la nostra comunitat, en el treball i amb les persones que trobem cada dia en el nostre camí.

Pau exhorta a presumir també en les tribulacions. Això no és fàcil d’entendre. Això ens resulta més difícil i pot semblar que no tingui res a veure amb la condició de pau just descrita. Això no obstant construeix el pressupòsit més autèntic, més veritable. De fet, la pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no és entesa com l’absència de preocupacions, de desil·lusions, de necessitats, de motius de sofriment. Si fos així, en el cas que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria aviat i cauríem inevitablement en el desconsol. La pau que sorgeix de la fe és, però, un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que és sempre al nostre costat, no ens deixa sols ni un moment de la nostra vida. I això, com afirma l’Apòstol, genera la paciència, perquè sabem que també en els moments més durs i impactants, la misericòrdia i la bondat del Senyor són més grans que qualsevol cosa i res no ens separarà de les seves mans i de la comunió amb ell.

Per això l’esperança cristiana és sòlida, és per això que no decep. Mai no decep. L’esperança no decep! No està fonamentada sobre això que nosaltres podem fer o ser, i tampoc sobre allò que nosaltres podem creure. El seu fonament, és a dir, el fonament de l’esperança cristiana, és allò de què més fidel i més segur pugui estar, és a dir l’amor que Déu mateix sent per cada un de nosaltres. És fàcil dir: Déu ens estima. Tots ho diem. Però penseu una mica: cada un de nosaltres és capaç de dir «estic segur que Déu m’estima?» No és tan fàcil dir-ho. Però és cert. Aquest és un bon exercici, dir-se a un mateix: Déu m’estima. Aquesta és l’arrel de la nostra seguretat, l’arrel de l’esperança. I el Senyor ha vessat abundantment en els nostres cors l’Esperit —que és l’amor de Déu— com a artífex, com a garant, precisament perquè pugui alimentar dins nostre la fe i mantenir viva aquesta esperança. I aquesta seguretat: Déu m’estima. «També en aquest moment tan lleig?» Déu m’estima. «I a mi, que he feta aquesta cosa lletja i dolenta?» Déu m’estima. Estic segur que Déu m’estima. Estic segura que Déu m’estima. Ara comprenem per què l’apòstol Pau ens exhorta a presumir sempre de tot això. Jo presumeixo de l’amor de Déu perquè m’estima. L’esperança que se’ns ha donat no ens separa dels altres, ni tampoc ens porta a desacreditar-los ni a marginar-los. Es tracta més aviat d’un do extraordinari del qual som cridats a fer-nos «canals», amb humilitat i senzillesa, per a tots. I llavors el nostre presumir més gran serà tenir com a Pare un Déu que no fa preferències, que no exclou ningú però que obre casa seva a tots els éssers humans, començant pels últims i els allunyats. I no us n’oblideu: l’esperança no decep.

 


431_20170220042739.doc