Catequesis del Papa

10. L’ESPERANÇA CRISTIANA – L’ESPERANÇA, FONS DEL CONSOL RECÍPROC I DE LA PAU (1TE 5,12-22)


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Dimecres passat vam veure que sant Pau, a la primera Carta als tessalonicencs, els exhorta a restar arrelats en l’esperança de la resurrecció (cf. 5,4-11), amb aquesta bonica expressió: «Estarem sempre amb el Senyor» (cf. 4,17). En el mateix context, l’Apòstol mostra que l’esperança cristiana no té sols una respiració personal, individual, sinó comunitària, eclesial. Tots nosaltres esperem; tots nosaltres tenim esperança, fins i tot comunitàriament.

Per això, la mirada s’estén de seguida de Pau a totes les realitats que componen la comunitat cristiana, demanant-los que preguin les unes per les altres i que es donin suport mútuament. Ens hem d’ajudar mútuament. Però no ens hem d’ajudar només davant les necessitats, en les moltes necessitats de la vida quotidiana, sinó en l’esperança, ajudar-nos en l’esperança. I no és casualitat que comenci precisament fent referència a aquells a qui ha estat encomanada la responsabilitat i la guia pastoral. Són els primers a ser cridats a alimentar l’esperança, i això no perquè siguin millors que els altres, sinó en virtut d’un ministeri diví que va més enllà de les seves forces. Per aquest motiu necessitem més que mai el respecte, la comprensió i el suport benèvol de tots.

L’atenció se centra després en els germans que majoritàriament corren el risc de perdre l’esperança, de caure en la desesperació. Nosaltres sempre tenim notícies de persones que cauen en la desesperació i que fan coses lletges… La desesperació els porta a moltes coses lletges. És una referència a qui ha estat desanimat, a qui és dèbil, a qui ha estat abatut pel pes de la vida i de les culpes pròpies i que no aconsegueix aixecar-se més. En aquests casos, la proximitat i el calor de tota l’Església han de fer-se encara més intensos i afectuosos, i han d’assumir la forma exquisida de la compassió, que no és tenir llàstima: la compassió és patir amb l’altre, sofrir amb l’altre, acostar-me a qui pateix; una paraula, una carícia, però que vingui del cor; això és la compassió per a qui té necessitat de confort i de consol. Això és important més que mai: l’esperança cristiana no pot prescindir de la caritat genuïna i concreta. El Apòstol de les gents mateix, a la Carta als Romans, afirma amb el cor a la mà: «Nosaltres, els forts en la fe» —els qui tenim la fe, l’esperança, no tenim gaires dificultats—, «hem d’ajudar els qui no ho són a portar les seves febleses, sense buscar allò que ens plau» (15,1). Portar les debilitats d’altres. Aquest testimoniatge després no romandrà tancat dins els límits de la comunitat cristiana: ressonarà amb tot el seu vigor, fins i tot fora, en el context social i civil, com una crida a no crear murs sinó ponts, a no bescanviar el mal amb el mal, a vèncer el mal amb el bé, l’ofensa amb el perdó —el cristià mai no pot dir: «Me la pagaràs!», mai; això no és un gest cristià; l’ofensa es venç amb el perdó—, a viure en pau amb tots. Això és l’Església! I això és el que obra l’esperança cristiana quan assumeix les línies fortes i al mateix temps tendres de l’amor. L’amor és fort i tendre. És bonic.

Es comprèn doncs que no s’aprengui a esperar sols. Ningú no aprèn a esperar sol. No és possible. L’esperança, per a alimentar-se, necessita un «cos» en el qual els diversos membres se sostenen i es donen vida mútuament. Això, doncs, vol dir que, si esperem, és perquè molts dels nostres germans i germanes ens han ensenyat a esperar i han mantingut viva la nostra esperança. I entre aquests, es distingeixen els petits, els pobres, els simples, els marginats. Sí, perquè no coneix l’esperança qui es tanca en el benestar propi: aquest espera només el seu benestar i això no és esperança, és seguretat relativa; no coneix l’esperança qui es tanca en la gratificació pròpia, qui se sent sempre bé… els qui esperen són, en canvi, els qui experimenten cada dia la prova, la precarietat i el límit propi. Aquests són els nostres germans que ens donen el testimoniatge més bonic, més fort, perquè resten ferms en la seva confiança en el Senyor, sabent que, més enllà de la tristesa, de l’opressió i de la ineluctabilitat de la mort, la darrera paraula serà seva, i serà una paraula de misericòrdia, de vida i de pau. Qui espera, espera escoltar un dia aquesta paraula: «Vine, vine a mi, germà; vine a mi, germana, per a tota l’eternitat.»

Benvolguts amics, si —com hem dit—, la llar natural de l’esperança és un «cos» solidari, en el cas de l’esperança cristiana aquest cos és l’Església, i l’alè vital, l’ànima d’aquesta esperança, és l’Esperit Sant. Sense l’Esperit Sant no es pot tenir esperança. Heus aquí, doncs, el motiu pel qual l’apòstol Pau ens convida al final a invocar-lo contínuament. Si no és fàcil creure, encara menys ho és esperar. És més difícil esperar que creure, més difícil. Però quan l’Esperit Sant viu en els nostres cors, és ell qui ens fa entendre que no hem de tenir por, que el Senyor és a prop i té cura de nosaltres; i és ell qui modela les nostres comunitats, en una Pentecosta perenne, com a signes vius d’esperança per a la família humana. Gràcies,

 


431_20170220041545.doc