Catequesis del Papa

5.RAQUEL «PLORA EL SEUS FILLS», PERÒ… «EL TEU FUTUR ÉS D’ESPERANÇA» (Jr 31,15.17)


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la catequesi d’avui voldria contemplar amb vosaltres una figura de dona que ens parla de l’esperança viscuda amb llàgrimes. Es tracta de Raquel, l’esposa de Jacob i la mare de Josep i Benjamí, la qual, com ens explica el Llibre del Gènesi, mor quan infanta el seu segon fill, és a dir Benjamí.

El profeta Jeremies es refereix a Raquel adreçant-se als israelites a l’exili per consolar-los, amb paraules plenes d’emoció i de poesia; és a dir, agafa la lamentació de Raquel però dóna esperança:

«Això diu el Senyor:
A Ramà se sent un crit,
un plany, un plor amarg:
és Raquel que plora els seus fills
i no vol que la consolin,
perquè els seus fills ja no hi són» (Jr 31,15)

En aquests versos, Jeremies presenta aquesta dona al seu poble, la gran matriarca de la seva tribu, en una realitat de dolor i llàgrimes, però juntament a una perspectiva de vida insospitada. Raquel, que en la narració del Gènesi havia mort en el moment del part i havia assumit aquella mort perquè el fill pogués viure, ara en canvi, representada pel profeta com a viva a Ramà, allà on es reunien els deportats, plora pels fills que en un cert sentit han mort anant a l’exili; fills que, com ella mateixa diu, «ja no hi són», han desaparegut per sempre.

I per això Raquel no vol ser consolada. Aquest refús expressa la profunditat del seu dolor i l’amargor de les seves llàgrimes. Davant la tragèdia de la pèrdua dels fills, una mare no pot acceptar paraules o gestos de consol, que sempre són insuficients, incapaços de calmar el dolor d’una ferida que no pot i no vol ser guarida: un dolor proporcional a l’amor.

Totes les mares ho saben, i n’hi ha tantes, també avui, de mares que ploren, que no es resignen a la pèrdua d’un fill, inconsolables davant una mort impossible d’acceptar. Raquel encarna en elles el dolor de totes les mares del món, de totes les èpoques, i les llàgrimes de qualsevol ésser humà que plora pèrdues irreparables.

Aquest refús de Raquel que no vol ser consolada ens ensenya també quanta delicadesa se’ns demana davant el dolor dels altres. Per parlar d’esperança a qui està desesperat, cal compartir la seva desesperació; per eixugar una llàgrima del rostre de qui sofreix, cal unir el nostre plany al seu. Només així les nostres paraules poden ser realment capaces de donar una mica d’esperança. I si no puc dir paraules com aquestes, amb el plor, amb el dolor, millor serà el silenci; la carícia, el gest i cap paraula.

I Déu, amb la seva delicadesa i el seu amor, respon al plany de Raquel amb paraules autèntiques, no falses; així continua el text de Jeremies:

Diu el Senyor, responent a aquell plany:

«Deixa de plorar, eixuga’t les llàgrimes.
No perdràs la paga del teu treball,
els teus fills tornaran del país enemic.
Ho dic jo, el Senyor.
El teu futur és d’esperança,
els teus fills tornaran a la pàtria.
Ho dic jo, el Senyor» (Jr 31,16-17)

Precisament pel plor de la mare, encara hi ha esperança per als fills, que tornaran a viure. Aquesta dona, que havia acceptat morir en el moment del part perquè el fill pogués viure, amb el seu plany ara és la font de vida nova per als fills exiliats, presoners, allunyats de la pàtria. Al dolor i al plany amarg de Raquel, el Senyor respon amb una promesa que ara pot ser de veritable consol per a la raó: el poble podrà tornar de l’exili i viure en la fe, lliure, la seva relació amb Déu. Les llàgrimes han engendrat esperança. Això no és fàcil d’entendre, però és cert. Tantes vegades, en la nostra vida, les llàgrimes sembren esperança, són llavor d’esperança.

Com sabem, aquest text de Jeremies el reprèn l’evangelista Mateu i l’aplica a la matança dels innocents (cf. 2,16-18), un text que ens posa davant la tragèdia de la mort d’éssers humans indefensos, l’horror del poder que menysprea i suprimeix la vida. Els infants de Betlem van morir per raó de Jesús. I ell, anyell innocent, moriria després, per part seva, per tots nosaltres. El Fill de Déu ha entrat en el dolor dels homes. Cal no oblidar-ho. Quan algun de vosaltres s’adreça a mi i em fa preguntes difícils, per exemple: «Digui’m, Pare: per què pateixen els infants?», realment, no sé què respondre. Només dic: «Mira el Crucifix: Déu ens ha donat el seu Fill, ell ha sofert, i potser hi trobaràs una resposta.» Però respostes d’aquí [assenyala el cap] no n’hi ha. Només mirant l’amor de Déu que dóna el seu Fill que ofereix la vida per nosaltres, pot indicar algun camí de consol. I per això diem que el Fill de Déu ha entrat en el dolor dels homes; ha compartit i ha acollit la mort; la seva Paraula és definitivament paraula de consol, perquè neix del plany.

I a la creu hi serà ell, el Fill que mor, per donar una nova fecunditat a la seva mare, confiant-li el deixeble Joan i fent-la mare del poble dels creients. La mort ha estat vençuda i es verifica així el compliment de la profecia de Jeremies. També les llàgrimes de Maria, com les de Raquel, han generat esperança i vida nova. Gràcies.

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20170109094547.doc