Als 4 vents

TREBALL I DESCANS SEGONS EL PAPA FRANCESC


La consideració del treball com un dret i un deure arrenca de la concepció que el protagonisme l’han de tenir les persones.

El papa Francesc ha expressat algunes idees sobre això en la recepció que va tenir al Vaticà, el passat mes d’abril, amb una delegació sindical de Roma. Resumeixo algunes de les seves afirmacions.

«Persona i treball són dues paraules que poden ajuntar-se i han ajuntar-se. Perquè si pensem i diem treball sense dir persona, el treball acaba per convertir-se en una cosa inhumana que, oblidant-se de les persones, s’oblida i es perd a si mateix. Però si pensem en la persona sense el treball diem una cosa parcial, incompleta, perquè la persona es realitza plenament quan es converteix en treballador, en treballadora; perquè l’individu es converteix en persona quan s’obre als altres, en la vida social, quan floreix a la feina. […] Cada dia, milions de persones cooperen simplement treballant: educant els nostres fills, maniobrant equips mecànics, resolent assumptes en una oficina […]. El treball és una forma d’amor cívic, no és un amor romàntic ni sempre intencional, però és un amor veritable, autèntic, que ens fa viure i tira endavant el món.»

Després de valorar la importància de la feina, el Papa observa l’altra cara de la moneda: el descans. També és necessari poder descansar i saber-ho fer. Poder-ho fer va ser, en el seu moment, una conquesta sindical, però és una cosa que està arrelada en la naturalesa humana i prevista per Déu ja des del Gènesi. També cal saber-ho fer, prescindir d’emportar-se el treball a casa si no és molt excepcional.

Ho diu amb aquestes paraules: «No és mandra, és una necessitat humana. Quan pregunto a un home, una dona, que té dos, tres fills: “Digui’m, vostè juga amb els seus fills? Té aquest lleure?” “És que, sap, quan vaig a la feina, encara dormen, i quan torno ja són al llit.” Això és inhumà. Per això, juntament amb la feina, cal tenir l’altra cultura. Perquè la persona no és només treball; no treballem sempre i no sempre hem de treballar.»

Hi ha circumstàncies en què no s’ha de treballar, en el sentit d’obligació: en la infantesa, en la malaltia i en l’ancianitat. Lamentablement hi ha moltes persones que tenint edat i salut adequades per treballar, no troben ocupació. Expresso el meu reconeixement als que ofereixen llocs de treball a aturats, a empreses d’inserció, i als que ajuden a superar la crisi que aquesta situació representa.