Als 4 vents

LA FAMÍLIA, EL LLIBRE DELS FILLS


Sant Agustí va dir: «L’exemple dels pares és el llibre que llegeixen els fills.» M’ha semblat una bon manera de començar aquesta reflexió sobre la importància de la família, primera cèl·lula de la societat, anterior a l’Estat i a l’Església, institució natural volguda per Déu des d’Adam i Eva, com ho recull el Gènesi en dir: «No és bo que l’home estigui sol.»

La família ha gaudit durant molts segles de protecció especial de l’Estat precisament per ser nucli al voltant del qual es forma la societat. L’Església la considera titular de drets propis originaris, comunitat d’amor en la qual s’experimenta la sociabilitat humana. En ella els pares i els fills veuen créixer les seves vides en un clima d’afecte natural.

La doctrina social de l’Església afirma que «la família és la millor garantia contra qualsevol tendència de tipus individualista o col·lectivista, perquè en ella la persona és sempre el centre de l’atenció com a fi i mai com a mitjà». En efecte, la família és aquella comunitat en la qual un és estimat per ser qui és.

Malgrat que aquests criteris han estat acceptats durant molts segles a totes les latituds, des de fa unes dècades s’ha posat en qüestió la família des de la seva mateixa nomenclatura i s’anomena «família tradicional» la formada per un home i una dona i els seus fills, en oposició implícita a una família moderna alternativa que es defineix més com una associació.

La generalització del divorci i de la infidelitat conjugal es veuen com a fruit inevitable de l’època. El papa Francesc ho va reconèixer el maig de 2014 quan va dir als periodistes: «Els joves ja no volen casar-se o prefereixen simplement viure junts; el matrimoni està en crisi i per això la família també.»

Davant d’això, el Family World Map, que mesura la salut de la institució familiar a quaranta-nou països, mostra que el matrimoni és la millor garantia que els fills es criïn amb els dos pares i que rebin la millor educació que els serveixi per a la vida. Goethe va escriure: «Dues coses han de rebre els nens dels seus pares: arrels i ales.» L’educació consisteix en aquesta transmissió de valors que empeny el nen cap al futur.

La família cristiana, encara amb aquests criteris sòlids, no ha de rebutjar, sinó comprendre i estimar els qui viuen d’una altra manera, sense jutjar-los, sinó ajudant-los amb gestos d’acollida i amb l’exemple discret d’una vida construïda amb el pagament indestructible de l’amor a Déu.