Als 4 vents

JO CONDUEIXO, TU EM GUIES


És ben sabut que sant Cristòfol és el patró dels conductors. Heus aquí la pietosa llegenda que va donar lloc a aquest especial culte i veneració: quan era un problema travessar els rius, perquè hi havia molt pocs ponts, un dels oficis era el de «portador», i pel pagament d’una quantitat, alguns homes musculosos feien el servei de transportar la gent d’una riba a una altra. Aquest era precisament l’ofici del Sant, que un dia va portar a coll un nen sense saber que era Jesús fins després de travessar el riu.

A vigílies de sant Cristòfol l’Església fa pública cada any una crida a la responsabilitat en el trànsit. No podem resignar-nos a la idea que resulta inevitable que hi hagi un elevat nombre de víctimes a la carretera. El balanç és tràgic. L’any 2016 el nombre de morts a Espanya va ser de 1.160. A Catalunya va ser de 153. Hi ha, a més, milers de ferits.

Les autoritats civils, mitjançant la seva activitat legislativa, han aconseguit que baixin les xifres respecte a èpoques anteriors. El carnet per punts ha estat una mesura encertada en aquest aspecte, però continuen sent molts els accidents i la majoria es deuen a velocitat excessiva, maniobres antireglamentàries i distraccions al volant, darrerament per utilitzar el mòbil.

La responsabilitat en el trànsit no és simplement un tema legal que es pugui abordar amb mesures punitives, encara que siguin del tot necessàries. Cal que els conductors facin una reflexió de tipus moral, i això és el que pretén l’Església. Per exemple, eliminant la competitivitat que a vegades s’estableix a la carretera, més o menys conscientment, i, per descomptat, dominant els nervis, eliminant la conducció agressiva quan el vehicle que va davant va a poc a poc o coses semblants.

Hi ha persones que perden els nervis quan es posen al volant i fan gestos exagerats i ofensius. És una actitud poc cristiana. El carnet de conduir del cristià ha d’incloure el domini d’un mateix, la cortesia i la caritat. La bona educació i les bones maneres no poden baixar del vehicle que conduïm, sinó que han d’acompanyar-nos fins a la meta.

Santa Teresa, que viatjava en carro, va escriure: «Aquell que no deixa de caminar cap endavant, encara que tard, arriba.» És un canvi de mentalitat, el que es necessita. És més important arribar que anar ràpid. Recomano alguna brevíssima oració en emprendre un viatge. Pot servir-nos la frase d’alguns clauers: «Jo condueixo, tu em guies.»