Als 4 vents

L’ESPERIT QUE DÓNA VIDA


El periodista americà George Weigel es trobava visitant a París l’Arc de la Defensa, una de les grans obres modernes de l’època Mitterrand. La Gran Arche és un impressionant cub buit de dimensions gegantines amb parets de vidre i molts metres de marbre blanc de Carrara, que vol ser un monument als drets humans. Un ascensor deixa els visitants al seu terrat, amb vistes a tota la ciutat. En aquestes circumstàncies, la guia va comentar: «És tan gran que la catedral de Notre-Dame cabria en el seu interior amb les seves torres i la seva agulla.»

Per al periodista aquesta comparació pot ser metafòrica: una obra colossal d’arquitectura supera la màxima representació de l’espiritualitat que té París, la seva bonica catedral al costat del Siena. Penso, però, que també es podria veure d’una altra manera, no antagònica sinó complementària: de la mateixa manera que el cub podria allotjar la Catedral, el fruit del geni humà pot albergar la fe. Encara més, només hi ha veritable progrés si inclou els valors espirituals, igual que les persones tenen en el seu interior el seu tresor més preuat: la consciència.

Continuant amb la metàfora, els deixebles, després de l’Ascensió de Crist, es trobaven reunits al Cenacle —com si fos un cub tancat— i se sentien amb por i confusió quan van experimentar la vinguda de l’Esperit Sant que Jesús els havia promès. Llavors es transformen en persones valentes, capaces «d’anar i ensenyar a tots els pobles», segons el missatge rebut. Pere parla a les multituds i milers d’oients s’adhereixen a la nova fe en el Ressuscitat. I així ho fan també els altres deixebles, estenent la doctrina de Jesucrist pels confins de l’imperi romà i el món llavors conegut.

En aquest diumenge de Pentecosta hem de demanar amb fe a l’Esperit Sant que ens concedeixi els seus fruits revolucionaris, que sant Pau traça en una llista: «Amor, alegria, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix.»

Una persona que mantingui aquests valors sembra la pau i l’alegria per on passa, i d’això se’n beneficien els seus familiars, els seus veïns, els seus companys de treball, la gent amb la qual tracta casualment. I una societat que els mantingui seria alguna cosa així com el paradís a la terra. De la mateixa manera que una catedral es pot convertir en el centre espiritual d’una gran ciutat, una dona o un home que han rebut la llum, invisible però real, de l’Esperit Sant serà llum per als qui l’envolten.