Als 4 vents

EL REGAL DE DÉU


Una mestra de pàrvuls observa les nenes que dibuixen. Pregunta a una d’elles: «Tu què pintes?» La nena respon: «Déu.» «Però si ningú no sap com és Déu!» —objecta la professora. «Doncs ara ho sabran!» —respon la petita.

La veritat és que qualsevol experiència religiosa autèntica comporta una intuïció del Misteri que no poques vegades aconsegueix captar algun tret de la cara de Déu; però conèixer Déu requereix estar obert a la seva revelació, sense la qual només podríem arribar a algunes aproximacions.

Per exemple, una d’elles ens diu que la creació és un acte gratuït. Sant Felip Neri observava: «El sol dóna la seva llum, el foc la seva calor, l’arbre obre els seus braços i ens ofereix els seus fruits; l’aigua i l’aire i tota la naturalesa anuncien la generositat del Creador.» No cal ser un sant per advertir que la vida és en si un regal de Déu: la nostra, la de les plantes, animals i natura tota, amb els seves universos innombrables. O és que tot ho hem fet nosaltres?

Aquest any 2017 em proposo comentar alguns aspectes de la doctrina social de l’Església. I en aquest primer em fixo en la gratuïtat dels dons rebuts, regal de Déu, perquè aquesta gratuïtat de la creació, i també de la salvació en Crist, inspira tota la doctrina social, ja que és a la base del manament de l’amor fratern. Si nosaltres hem rebut tant sense merèixer, com podem passar de llarg quan veiem una persona necessitada?

Julián Marías va dir que cal intentar imaginar Déu i la vida eterna que en ell ens espera no com si anéssim a parar a un núvol on els àngels estarien tocant l’arpa. Això resultaria avorrit i Déu detesta l’avorriment. A Déu el coneixem sobretot per la revelació que d’ell ens ha fet Jesucrist —«Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare»— i per la mateixa paraula de Jesús coneixem l’Esperit Sant.

Hem de ser agraïts amb Déu i tenim moltes ocasions per a això, des de contemplar el somriure d’un nen fins a un paisatge meravellós. Això no obstant, també podem sentir la seva presència en la vida ordinària, en les petites coses, i llavors hem de correspondre-li. Molts de nosaltres hem après des de petits una pràctica de petits gestos: agenollar-se davant el sagrari, beneir la taula, donar les gràcies quan ens donen alguna cosa o ens obren una porta…

Només llavors la nostra vida serà una sembra d’amor i pau. En la mesura de les nostres possibilitats transformarem el món.